així és la vida

Hi ha dies que tenc la sensació que som una imcompresa, una incompresa de la vida o més ben dit que jo no puc compondre moltes coses que passen al meu voltant. Dilluns passat hi havia un terratrèmol a Aquila, que provocava morts, ferits greus, famílies destrossades i famílies sense sostre. Ara el president italià Silvio Berlusconi envia al missatge a la gent que ho ha perdut tot, i no només la casa sinó també el valor sentimental, tots els objectes vells que tenen molts més valor que no pas un de nou, doncs, com dèiem els ha dit que tranquil·ls, i que pensin com si estan d'acampada...Déu meu...i la gent no n'ha dit la seva d'aquesta declaracions. I de totes maneres si ara diem res, passarà res? Ens varen ensenyar a mirar de fer el bé, però la vida ens ensenya que si fem el bé no aconseguirem gaire cosa. Si volem fer el bé ens trepitjaran, provocarem rialles...però bé, jo he comprès que la vida és així, així que quan hem sent incompresa, quan el món em clava punyalades...tanc els ulls i dic "ai, així és la vida" mentre ric.

Bagatel·la d'una lingüista

Abans que acabi el dia, un article per reflexionar.

De vegades crec que m'he equivocat de professió, vaig arribar a una casa equivocada...A mi de fet m'agradaria ser tècnic del senyor Mac, viure a EUA, menjar hamburgueses i patates fregides... però no, vaig néixer en una petita ciutat del sud-est de Mallorca, amb una llengua minoritzada i amb una feina de la qual mai no sé si d'aquí a un mes o 10 o 20 anys hauran de menester. A més l'amor pels animals, fa que fa molts d'anys (per no dir des de sempre)que som vegetariana, la qual cosa implica que no menj ni hamburgueses. El senyor MacDonalds amb mi no guanyaria ni per a xiclets. Per tant, crec que mai no seré una bona nord-americana...i de totes formes estim tant el meu poble, la meva cultura, la meva llengua que tot i que veig i comprenc que hi ha molta gent que no l'estima no puc evitar emocionar-me quan llegesc un vers d'Àusias March, quan escolt un poema musicat per espiral d'embulls, quan sent la gent del meu que s'expressa amb un bell catalanesc. També m'emprenya, me molesta i de vegada perd el nord de vista quan qualcú (ja em perdonareu que pensi sobretot amb els periodistes) destrossen la llengua que jo estim, que no sabem distingir entre un lloc i un joc...Tot i així amb una rialla dia a dia vull que també els es donin compte que el meu amor no és perquè sí, no és un capritx de nina mimada, nooo...tanc els ulls, respir fort i a poc a poc et dic que avui t'hauré d'estirar les orelles perquè ahir vas dir "bones tardes", però em va agradar molt que me fessis cas i ara diguis doncs. Ell no s'enfada i jo a poc a poc vull creure que qualque dia només li hauré de dir ahir vaig escoltar el teu programa i molt bé. A la tertúlia vas estar molt encertat...jo mai no em cansaré, diuen que a poc a poc s'omple la pica, així que esper que a poc a poc hi hagi una persona que me pugui entendre! Emperò US ESTIM MOLT A TOTS!

dia de reflexió

Avui dia de vacances!Avui dia de no fer res, d'intentar oblidar per un moment totes les coses en què dia si, dia també m'he de barallar. Avui intentaré aprendre a viure sense agafar-me les coses tan personalment, avui intentaré moderar el meu caràcter i voldria, voldria que les coses de vegades surtin com jo vull. Si, és vera, ja es veu, ahir vaig tenir un dia molt mogut. Un dia que la gent deia que jo estava malsofrida, quan en realitat, el que tenia era que estava indignada. Quan t'adones que fas feina, fas feines com fer retxes dins l'aigua, és quan dius, ostres, que faig jo! I li vaig dir al periodista, la pròxima vegada m'avises i envers de corregir la teva entrevista, em dedicaré a rascar-me la panxa. I res, res li vaig dir més coses, el vaig renyar...sense cridar, però sense riure. I aquesta no és la meva manera de ser, i per això, puc fer de mestra, que segur que almanco tendré més dies de vacances. LLavors em sabia greu, i ara encara més. Vaig escoltar el seu programa i aquesta vegada, sí, aquesta vegada va cas als lingüistes. Ara estic orgullosa d'ell`, però era necessari enfadar-me. És necessari enfadar-se perquè la gent et faci cas? Buaaaa, una gran amiga diria així no juga el Perú! Però bé, avui, tal com deia, dia de reflexió, dia d'agafar forces, i dimarts ja tornaré a la guerrilla.

I avui més mentides...

M'esforç, i molt, en creure que la vida, que els humans no som dolents. M'esforç per creure en una cosa tan simple d'entrada, com la humanitat, però arriba un dia que me'n regal de tot. Arriba un dia que per creure només crec allò que veig, i ni tan sols això. Pos en dubte fins i tot la quotidianitat de la meva existència. I si, ja ho sé...de vegades paresc que som d'un altre món, però m'agrada. Avui he recordat les vegades que m'han fotut el pèl, després de llegir en una pàgina web que aquells que som del signe capricorni: "inicialment conservaràs la innocència dels nins, però després amb l'experiència seràs conscients dels fets". I si, i de vegades, és vera...és vera...crec que som menys innocent, ara, però també és ben vera que m'agradava més ser com abans. És a dir, m'agradava més quan no desconfiava de la gent, quan si qualcú em deia que si em portava bé, demà em compraria una gominol·la. Però ara ja és més difícil, i fins que no la tenc en la mà, o en la boca no puc dir que sí, que ha estat de veres. Avui recordava els primers mesos que vaig viure a Barcelona. Record, amb molta insistència la satisfacció que em provocava anar en metro. M'encantava...era la dona més feliç. Jo viatjava i passava gust, quan la majoria de la gent que era vora meu anava a la feina o tal vegada anava a la llista de l'atur. Jo era feliç, i volia captar les mirades, els somriures de la gent, que gairebé sempre eren esquius. Un dia, anava en el ferrocarril, i una noia es va acostar a mi. Em va fer el senyal que era muda, i em va donar a llegir un text. El vaig llegir, i amb una somriure li vaig donar els doblers que duia i vaig signar. Eren doblers per a una associació de sordmuts. En aquella època jo havia d'anar alerta amb els doblers, si volia continuar pagant totes les despeses de l'aventura de Barcelona. Havia de tenir clar que hi havia despeses bàsiques i d'altres innecessàries que havia de dir que no. Quan érem a Sant Cugat, aquella mateixa al·lota va abaixar del ferrocarril, i li va dir a un amic: "Hoy la tarde me ha ido bastante bien". Em vaig sentir estafada... i enrabiada. Ja ho sé...farem les llestres de traves, i segurament aquells doblers varen anar a mans de gent que ho necessitaven més que jo. Però em va fer ràbia que em digués que era per sordmuts...no vaig entendre res, i de fet, després moltes vegades més s'aproparen a mi, i jo els mirava amb mala cara. Aquell dia m'havia sentit ridiculitzada, i de vegades, hi ha coses que són males d'oblidar.
Tot i que la segona gran decepció, va ser una nit de futbol. Varem fer una festa al pis, i un dels al·lots que hi havia tenia entrades per anar a veure el Barça. Jo em vaig apuntar. Seria la primera vegada que veuria el camp nou ple de gent, ple i d'aficionats que cantaríem tots plegats: "som un clam". Varem anar al camp nou amb moto. Tot va ser molt espectacular, però la tornada cap a casa vaig veure el carrer una realitat que em va sorprendre. Avui Gerard Ollé en parla, i m'ha fet retornar a la memòria totes aquestes històries.
Crec que vaig madurar molt aquests tres anys a Barcelona, perquè vaig comprovar que no puc confiar del tot de la gent, però també vaig aprendre que dur sempre la corassa de dona forta, de dona que no li importa res és impossible, que això no és vida. I res...que tot i que hagi perdut una mica la innocència de quan era nina, també és vera que no he perdut la confiança en un món més bonic.

Saps que és un SAPS?

Avui la batlessa de Palma ha anunciat que estan a punt de començar les obres del Servei d'Acollida i promoció sociolaboral (SAPS)al barri de Palma des Molinar. Hauria de ser una bona notícia, però un sector de la població des Molinar ha intensificat les protestes, ja que ells, "evidentment", no volen tenir un centre d'aquestes condicions a la vora. I jo, ho mir d'alluny, i pens que la societat d'avui en dia no pot ser més falsa...no pot ser més dolenta... Ells, tan perfectes, tan de classe bona (aiiii, la memòria de vegades ens falla una mica!) no volen que la barriada estigui plena de gent pobre. I ara mateix me jugaria un pèsol ( o un estrigassó tal com ho deim a Felanitx) que en realitat no saben que és un SAPS!!! No saben que tal vegada d'aquí a dos dies nosaltres també ens acolliran, i ens acolliran sense demanar res, sense cap crit, sense cap dit que ens assenyali i ens recordi la nostra porca misèria material, però la riquesa quedarà en nosaltres. O almanco per mi tot allò que em fa riure, tot allò que tenc gelós podria venir un onada i quedaria amb mi.
De petita m'ensenyaren una cosa que sempre record bé: no facis als altres, allò que en realitat no t'agradaria que et fessin a tu. Doncs, això, això una mica més de reflexió, i manco utilització política, més solidaritat i manco mentida podrida...tot això fa pudor, i jo no en vull sentir l'olor cada dia que en passi... Per això, crec que aquests dies els que viuen al SAPS gràcies al silenci, a les bones formes han demostrat que són més civilitzats, que els que viuen al barri. Tal vegada ens ho haurem de fer mirar, i allà hi ha molta gent que no està ben sana, és a dir, que tenen mal pel cap, i no són crosteres. Em sap greu ser tan radical, però la ràbia de vegades fa...que perdí els papers.

Avui el dia és blau

Ja som aquí... He estat a punt de començar una vegada més dient que per culpa del cony de temps no puc fer el que més em plau, és a dir, escriure i llegir. I és veritat...els dies passen i les idees s'acumulen només en el cap, i damunt la tauleta, els llibres. Tot i que som partidària de la necessitat del silenci, que de vegades, hi ha moments en la vida que necessitam més sentir el no-res, més que el renou. Avui vull parlar de les paraules que hem callat més d'una vegada, els sentiments que hem volgut silenciar, les emocions que no hem dit. I fins a quin punt tot això és necessari? Jo sempre he pensat que dir t'estim o deixa'm fer és un acte redundant. Els actes, els gestos, aquella mirada, aquella aclucada d'ull ja expressen el que sentim. Les paraules poden mentir, però els ulls no. Jo som incapaç de mentir en la mirada, però en les paraules és més fàcil. Jo som jo, i sé cert que n'hi ha que són capaços de mentir també amb els cops a l'espatlla, amb les aclucades d'ull, i a mi, em fa ràbia, molta ràbia perquè m'estím més que no em mirin, abans que em diguis mentides. Crec en el gest, i en el gest de la paraula. Crec en tantes coses i m'agrada creure en la gent que tenc devora, en la humanitat en general. De vegades, la vida em fa creure que has d'anar més alerta que un caliu, que has d'anar sempre pensant malament. Però a mi no m'agrada. A mi, m'agrada poder dir i poder fer coses de les quals el vespre no n'hagi d'empenedir. Tal vegada aquells que només pensen en ells els vespres poden dormir ben tranquils. I tant m'és si qualcú s'aprofita, jo vull el bé. I si em pegues una bescollada, jo riure perquè crec que algun dia s'adonarà que val més fer una besada...i tot serà més bonic. I jo ja n'estic tipa de dies tristos. Una amiga una vegada em va dir que si veus el dia de color gris, sempre som a temps de veure'l blau. I és veritat, avui el cel és de color blau, ben blau. Si decidim que perquè ens peguen coces, nosaltres hem de fer el mateix, acabarem que la vida només serà lluita, i jo no en tenc ganes de lluitar per dois. Per ideal,si, però per dois prefereix tancar-me a casa, i creure que sóc l'únic habitant d'aquest món tan bònic. I prefereixo recordar aquella dita que diu que no has de fer allò que no t'agradaria que et fessin a tu. Ai, si tothom es fessin seves aquestes paraules...

clourem els ulls i tot serà diferent!

Tenc això del blog ( i tantes altres coses més) una mica abandonat, i sense voler-ho... La manca de temps és un mal que afecta molta gent, i jo sempre he pensat que tothom ha de destinar un temps del dia a les coses que a un el satistà més. A mi, m'agrada escriure, compartir experiències amb vosaltres, però quan arribo a casa estic tan cansada que no tenc gairebé esma per posar la contrasenya. Encara dono gràcies que quan torn amb el cotxe tenc un temps per pensar en les coses que he fet al llarg del dia, les coses que he deixat de fer...ara bé, després quan surto del cotxe sembla que tots els plans se'n van en orris. Sempre he pensat que hauria de fer feina dins el cotxe, allà sembla que les feines em reten més, almanco de pensament.
Avui he llegit aquesta cita que m'ha obligat gairebé a escriure aquesta nota: "La raó per la qual molta gent no reconeix les oportunitats és perquè vénen disfressades de treball dur." I si, jo ara visc un moment en què tenc moltes oportunitats vitals, la qual cosa també implica que he de fer molta més feina i deixar de fer coses que m'agraden. Però tenir aquesta meta és el que em mou a fer coses. Hi ha dies que sembla que no en sortirè, i en aquests moment tanco els ulls, i una vegada que els he badat sembla que tot té un altre color. I és que de vegades oblidem que la vida té moltes coses bones, i que si mirem dins de nosaltres trobarem un catau de riquesa.
M'agradaria poder escriure més, tancar els ulls, i les paraules que passin pel meu cervell passassin directament a ser lletra impresa d'ilezakuduc. Per ara, només us puc dir que tot i que sigui conscient que demà serà un dia dur encara tenc ganes de fer més coses i és que n'hi ha com deia el meu padrinet que mai no moriran al llit.