Ilezakuduc, una illa entre moltes illes

Han arribat els reis i la il·lusió

2011-01-08T15:46:00.000Z

Comença l’any i comencen els propòsits, que més d’una persona és marca cada any. I vaja quines coses gairebé sempre són els mateixos: propòsits teòrics, que a la pràctica són mal de dur a terme. Encetam l’any i encara amb les coques de Nadal i el torró a la gargamella, arriben els Reis (els únics reis que em fan emocionar), carregats de regals i sobretot d’Il•lusió. Record que de nina els feia caminar, caminar damunt el betlem de casa, i el dia que arribaven abans d’obrir cap regal, els feia arribar a dur els presents al nin Jesús. Record quan tots els cosins ens reuníem i obríem papers, i veiem les nostres il•lusions complertes. Record les bosses plenes de caramels i la competició per saber qui n’havia agafat més. El guanyador sempre era el mateix, i jo em repetia que l’any següent aniria més viva. Ens adonarem prest que els Reis pensaven en tots i a mi em feia molta il•lusió la besada del padrí, la mirada atenta de tota la família. Tenc aquells records com instantànies d’alegria. En aquella època encara confiava del tot en la gent. En aquella època puc dir que només havia vessat llàgrimes per qualque caiguda, en realitat més d’una. En aquella època encara pensava que els dolents només eren un parell, i els bons, la majoria. En aquella època pensava que jo també era bona. Ha passat un temps i he hagut de sentir la meva veu interior que em marcava coses que jo no volia sentir. He sentit ràbia, egoisme... i m’he sentit bruta. Però he evitat sempre fer el mal. De vegades m’he sentit beneita per pensar en els altres, ja que arriba un dia que t’adones que som ben pocs els que pensen més en els altres. Però llavors t’adones que no és vera, que tu has tengut la mala sort de topar malament, però sí, encara hi ha gent que paga la pena conèixer. I només per això, avui vull tornar a creure en la gent. M’he tornat a emocionar amb els Reis quan han arribat a la vila, m’he emocionat tot i que ja han passat molts d’any que ja no som nina, tot i que m’hi sent.

Època d'exàmens

2010-06-11T00:10:00.000+01:00

L’època dels exàmens és agredolça. És agre pel moments de nervis, l’espera, la por de fracassar, però també és dolça pels moments posteriors, després d’haver acabat, quan per fi et sents lliure i un poc més realitzada. D’ençà que faig feina no he tornat a tenir aquesta sensació pus, i tal vegada per això he tornat a reprendre els estudis. Però en realitat hi ha molts d’altres motius. Ara faig Comunicació Audiovisual i tothom pensa que la vull estudiar per dedicar-m’hi, però ja ho diuen bé, una cosa és pensar i l’altre és saber. En realitat només vull aprendre, saber coses noves... Segurament la recomanació del padrí que el saber no ocupa lloc sempre és el llumí que em guia. És impressionant com de vegades les paraules et poden marcar, paraules dites sense voler, o sí, sempre he pensat que tot missatge té una intenció. Moltes vegades em deman quantes de les paraules que hagi pogut dir han pogut ofendre qualcú, han pogut ser malinterpretades o qui recorda qualque frase meva en un determinat moment. Crec que mai no ho sabre i la veritat tampoc no en vaig endarrer. De vegades ric sola quan record frases amigues, que són aquelles que em solen recordar gent. Així Miquel un dia em vares dir que si sabies qui havia estat (quan era jo) ho passaria més puta que el betum, i ara no puc evitar plorar cada vegada que he de fer les sabates netes. Segurament per això les solc dur plenes de pols i he de sentir el crit de la mare que em recorda que el betum no és un producte que s’inventà perquè sí. També record un moment complicat que el pare em deia que a la vida només podia tenir tota la confiança, contar-ho tot a ell i a mu mare, que mai no em voldrien fer mal. En aquell moment, època dels 16 anys, aquell comentari em feia riure. Jo tenia amigues i amics, i amb el pas del temps tot i que és vera que tenc amics i amigues ells sempre han estat allà, i el germà també! La raó els vessava. També record bé el comentari de l’amic que un dia de nervis, època d’exàmens em deia que per estar tranquil•la havia d’anar a sembrar cols. Ell n’havia sembrat just feia dues setmanes amb les arrels per amunt i anaven ben bones. Amb cara de nervis, record que li vaig contestar que no em faltava res més: anar a sembrar cols. I ell va esclafir a riure i em va dir que no l’escoltava i que si no escoltava no faria res ni servia per a res estudiar ni passar pena. Em vaig enfadar i li vaig repetir exactament les paraules pronunciades quan de cop i volta em vaig sentir a mi mateixa dient que havia sembrat les cols amb les arrels per amunt. Una idea il•lògica, però que si un no està atent et pot passar per alt. Per això ara sempre en època d’exàmens pens en les cols amb arrels per amunt quan m’agradaria dir-te que t’enyor, t’enyor i molt. Han passat dos anys, he retornat al “teu estimat Felanitx” com solies dir i no et tenc aquí i et necessit. Només de tant les paraules escrites i la veu que rere la línia del telèfon perd l’impuls de la paraula ben pronunciada i sobretot la mirada d’entusiasme, la mirada potent, la mirada que era vida i que m’ajudava a ser un poc més feliç.

Somnis i emocions mentre esperam en Julià

2010-06-07T16:02:00.006+01:00

Julià,

Avui és un dia marcat en el calendari d’Ilezakuduc. Avui per fi has de néixer, per fi en teoria et veurem les manetes, els peuets i sobretot la rialla, perquè sé cert que tendràs una gran rialla. Un dia que he esperat ferm d’ençà que ta mareta m’ho va dir i que fa que estigui pendent tot lo dia del mòbil, jo, la tieta que més vegades hauràs de telefonar si em vols trobar. Però avui no, avui cada missatge, telefonada m’ha regirat el ventre i tots han estat de feina, i jo que esperava llegir un “Julià ja ha nat.”
Julià, has de saber que has nat en un dels mesos més especials, un poc bipolar o marcat per la vida de l’estudiant. Ara és època d’exàmens, de passar-ho malament. El juny també és una època de noves aventures, de la retrobada amb l'arena i si ets més valent ja hauràs fet qualque capfico. Però sobretot arriba l'estiu, la ruta de les revetles. Ton pare i ta mare han estat molt revetlers i esper que d’aquí a 14 o 15 anys ens hi trobem. Jo ja tendré 41 anys però et convidaré a beure, sense que a ca teva ho sàpiguen que no vull que després em remuguin. També al juny començaràs a sentir la pell salada i si tens la mateixa sort que ta mareta prest tendràs un color preciós de pell.
De petita vaig jugar molts d’estius amb ta mareta, una dona que estimaràs molt. Ai, dona, i jo que pensava que encara érem nines. Record els matins quan gairebé cada dia tocava la porta i gairebé sempre el teu repadrí, un home que també era una gran persona, em deia que na Maria Antònia encara dormia. Saps que era de dormidora!! Jo tornava a ca la tia tristona, però després quan per fi es despertava em feia la nina, perquè en aquella època, sí que encara érem nines, més feliç. Però sobretot record els capvespres i els jocs a les barques, mudades i quan fèiem petites animalades al terrat amb les pinces de roba. També les nits amb la Sega o aconseguir els doblers per anar a comprar el cucurutxo al cafè de l’Inserso. És una època en què gairebé només tenc records bons. Sé que una vegada ens vàrem barallar fort i no en sé el perquè. De fet jo vaig tornar a Felanitx, al dia a dia de costura i quan tornà a arribar l’estiu ja ho havíem oblidat tot. Cada estiu era com un tornar a començar, com si fos un kit-kat de la nostra existència, però en què a la vegada semblava que res havia canviat. En aquella època no hi havia mòbils ni facebook ni res de tot això. Ara torna l’estiu i prest tornaria a veure na Piña, però ara ja haurem canviat les pepes pel nostre estimat Julià, i ben arribat el canvi. Ara veurem com tornes gran dia a dia, tenc ganes que arribin els Reis i et demanarem tot el més bo per tu, tenc ganes que arribi la Rua i et vestirem de moltes identitats. Has de saber que a ca teva idees innovadores no en mancaran mai.
Tu també patiràs èpoques de juny, i te’n sortiràs i et sentiràs bé. També ens tendràs a nosaltres, que t’ajudarem en tot. Tendràs de tot, les amigues de ta mare som molt especials, molt diferent però sempre ens trobaràs i rebràs el somriure, el toquet a l’esquena quan el necessitis. D’això en pots estar ben segur. Vull que tornis més grandet i et durem al Coso. Enguany crec que no podrà ser. Seràs massa petit però l’any que ve ja n’hauràs de lluir bé la camiseta que et quedarà preciosa. Has de ser un bon felanitxer. Hi ha tota una mitologia sobre els felanitxers, però la veritat és que has nat en el poble més bo, gent estranya però bona. T’adonaràs que parles de la vila, i sempre et trobaràs que fora voler braveges de nosaltres. Som així, la gent de fora de vegades te’n farà befa, però no t’ha de saber greu, només és l’enveja de no ser felanitxer.
Avui he anat a comprar-te un detallet i esper que t’agradi. M’ha costat molt trobar una cosa que fos per tu, i és que la secció de nins és tot un paradís. No entenia les talles de la roba i hi havia cada cosa. M’he emocionat i m’he trobat, enmig del Corte Inglés, que me regalimaven llàgrimes, mentre devora meu passava un fotimer de gent. N’he passat un fum fins que la dependenta m’ha explicat com anava tot, però he de dir que he passat un guster. Coses de ser tia inexperta, però amb molta il•lusió.
Julià no et vull parlar de feina ni de dificultats, et vull parlar precisament de la necessitat de tenir temps, de viure. Avui per fi he recobrat l’eima d’escriure per mi, i tot gràcies a tu. Gràcies a la necessitat d’expressar que estic molt emocionada pel teu naixement, jo, la nina forta! Tenc ganes que tornis més gran i poder jugar plegats. Però sobretot tenc ganes que ara em miris i jo et diré paraules dolces, que no entendràs. Bé, segurament ja m’has sentit rere el ventre de la mare, jo som la madona d’aquella veu que gairebé no se sent, d’aquella veu mala de classificar que et deia dois. Julià, viu aquesta època des de la innocència càndida, i sobretot et vull demanar que no la perdis mai. Al món trobaràs que de vegades hi ha gent dolenta, però tu has de ser fort, has de fer només allò en què creus i sobretot vull que tenguis objectius, una Ítaca on segurament qualque dia arribaràs. Creu en Ítaca, per favor, encara que la societat et digui que no hi és, pensa que hi és. Si ara ja fossis nat i et pogués tenir una estona et recitaria Kavafis, un bon poeta o et posaria la versió que n'ha fet Lluis Llach, al darrer concert, a Verges, una música que no et sonarà gens, de l'època dels padrins, però esper que t'agradi conèixer-la sobretot per tot quant representa en la història i veuràs com la tieta "borda" torna a emocionar-se. Julià, encara no has nat i ja has creat molta felicitat, il·lusió, somnis, esperança que esper que t'envoltin i ens envoltin sempre. Julià, que no et falli mai l’empenta, ni et manquin els somnis, ni amaguis la gran rialla que sé cert tendràs.

Anguila, o temps i rellotge

2010-03-01T22:13:00.004Z

S'han escrit un fotimer de poemes, escrits... sobre el temps, sobre el pas del temps... És gairebé impossible que digui res que sigui mínimament nou. Tal vegada la metàfora que més m'ha marcat de totes les lectures que he fet és la del pas del temps com una anguila, que s'esmuny per les mans sense poder-hi fer res. Per això avui vull parlar d'una anguila. No sé si mai vosaltres heu tengut una anguila entre les mans, però segurament més d'un de vosaltres té la sensació que els dies, mesos, hores passen i tu no fas res. Ara mateix veig que m'he convertit en un cyborg, sí, estimades amigues i amics, m'he convertit en aquella persona que mai me pensava que seria, que no té temps per llegir, per escriure, que no té temps per pensar...només feina, menjar i dormir, i un parell de cerveses amb els amics. Per intentar pal·liar això ara m'he decidit a estudiar Comunicació Audiovisual. Sí, fa tres dies que som oficialment altra vegada estudiant, i a més m'he reservat cada dia unes hores per mi, per llegir. Sembla mentida, he fet la revolta i ara esper tornar a tenir temps. He agafat l'anguila i no la pens amollar molt fàcilment. Entre els projectes d'ara m'agradaria tenir aquestes hores "meves", i només meves, i tornar a reprendre Ilezakuduc, i que aquesta vegada, senyor t'ho deman per favor, que no sigui només una temptativa.
Mentre esper tornar a reprendre aquest camí sent la melodia d'una cançó que m'ha acompanyat aquests darrers dies: "Temps o rellotge", i que m'ha ajudat a dir: Prou, Maria, prou, dedica't almanco una hora cada dia.

setup

2009-08-20T21:38:00.004+01:00

El temps passa, i de vegades en un dit i fet he d'arrencar dues pàgines seguides del calendari. Odiï veure com passen els dies i veure que torn gran sense tenir-ne la consciència. De vegades me sent, o més bé m'agradaria sentir-me com aquella nina que durant l'estiu gaudia de jugar en el moll a conill d'amagat. Però no, he tornat gran, ja no podria posar-me davall la barca. Allà mai ningú no me trobava.
Ara de vegades m'assec amb els amics a la taula del cafè de davant del moll i ja veig altres nins que hi juguen. De vegades deix la conversació i pens que m'aixec, que vaig a veure els al·lots que juguen, i els deman amb cara de bona nina: "Me voleu fer amiga?". Em desperta del somni l'amic que vol saber el parer sobre aquella notícia que surt en el diari. "I tu què en penses?" Empegueïda, per no haver escoltat els arguments, ni tan sols el motiu de conversa contest que "no ho sé, que és complicat". Sí, al·lotes i al·lots he de confessar que m'he adonat que la vida d'adult és complicada, bé, més ben dit, nosaltres la fem complicada. Veig que he caigut en tòpics en els quals pensava que mai no hi cauria, veig que hi ha dies que no me veig capaç de continuar, que veig que el camí és complicat, jo que pensava que sempre podria amb tot, jo que pensava que si tu volies tot podia ser, i ara veig que hi ha dies que defallesc. Hi ha dies que quan em despert ja pens en l'hora de tornar al llit. Aquests dies me'n tem que hi ha qualque cosa que no funciona. Sempre havia tengut molta empenta, sempre m'havia aixecat ben aviat, amb els ulls tancats, ben adormits, això és vera, però amb ganes de fer coses, car tenia l'objectiu ben clar. Ara hi ha dies que veig que l'únic objectiu del dia serà fer passar el temps, i no m'agrada. No m'agrada i reconec que segurament he de fer un pensament, he de fer un canvi 100 %, fer un setup a l'ordinador m'aniria la mar de bé. Però he de continuar, he de ser forta, i sobretot he d'aprendre a tornar a ser un poc més nina.

així és la vida

2009-04-09T00:15:00.004+01:00

Hi ha dies que tenc la sensació que som una imcompresa, una incompresa de la vida o més ben dit que jo no puc compondre moltes coses que passen al meu voltant. Dilluns passat hi havia un terratrèmol a Aquila, que provocava morts, ferits greus, famílies destrossades i famílies sense sostre. Ara el president italià Silvio Berlusconi envia el missatge a la gent que ho ha perdut tot, i no només la casa sinó també el valor sentimental, tots els objectes vells que tenen molts més valor que no pas un de nou, doncs, com dèiem els ha dit que tranquil·ls, i que pensin que fan una acampada...Déu meu...i la gent no n'ha dit la seva d'aquesta declaracions. I de totes maneres si ara diem res, passarà res? Ens varen ensenyar a mirar de fer el bé, però la vida ens ensenya que si fem el bé no aconseguirem gaire cosa. Si volem fer el bé ens trepitjaran, provocarem rialles...però bé, jo he comprès que la vida és així, així que quan hem sent incompresa, quan el món em clava punyalades...tanc els ulls i dic "ai, així és la vida" mentre ric.

2009-03-16T21:12:00.003Z

Avui he parlat del meu padrinet, al cel sia, i no he pogut evitar tornar a plorar d'emoció. De vegades m'agradaria aprendre a viure així com ell sempre ens mostrava: la senzillesa, la justícia, la bondat... jo de petita feia molts de discursos, i la gent deia que jo serviria per a ser política. La gent m'ho deia, i va arribar un punt que jo tenia ben assumit que jo de gran seria política. El meu padrí mai no em va dir que no li feia gens la idea, però també és vera que mai no em reia aquesta afirmació ni n'estava satisfet. Quan veia les notícies sempre deia: aquest politics que només penses "xupar del bote". Jo volia creure, i de fet, santa innocència, encara crec que hi ha polítics de vera, polítics que volen el bé del poble. I dic santa innocència perquè viure a Mallorca és com veure com dia si, dia també surt un cas de corrupció. I la gent ara diu, bé, emperò és de la legislatura passada, del PP, perquè ja sabem que aquests...doncs a mi avui no em convenç ni l'un ni l'altre. Crec que tots són igualment de corruptes, es deixen endur per la poma del poder. I avui surt el cas de peatges, i demà ja veurem quin cas en sortirà de nou. Avui crec que si finalment vull ser política haurà de ser d'Ilezakuduc, una illa en què encara no s'ha descobert la corrupció.

Bagatel·la d'una lingüista

2009-02-14T20:51:00.003Z

Abans que acabi el dia, un article per reflexionar.

De vegades crec que m'he equivocat de professió, vaig arribar a una casa equivocada...A mi de fet m'agradaria ser tècnic del senyor Mac, viure a EUA, menjar hamburgueses i patates fregides... però no, vaig néixer en una petita ciutat del sud-est de Mallorca, amb una llengua minoritzada i amb una feina de la qual mai no sé si d'aquí a un mes o 10 o 20 anys n'hauran de menester. A més l'amor pels animals, fa que fa molts d'anys (per no dir des de sempre)sigui vegetariana, la qual cosa implica que no menj ni hamburgueses. El senyor MacDonalds amb mi no guanyaria ni per a xiclets. Per tant, crec que mai no seré una bona nord-americana...i de totes maneres estim tant el meu poble, la meva cultura, la meva llengua que tot i que veig i comprenc que hi ha molta gent que no l'estima no puc evitar emocionar-me quan llegesc un vers d'Àusias March, quan escolt un poema musicat per Espiral d'Embulls, quan sent la gent del meu voltant que s'expressa amb un bell catalanesc. També m'emprenya, me molesta i de vegada perd el nord de vista quan qualcú (ja em perdonareu que pensi sobretot amb els periodistes) destrossen la llengua que jo estim, que no sabem distingir entre un lloc i un joc...Tot i així amb una rialla dia a dia vull que també s'adonin que el meu amor no és perquè sí, no és un capritx de nina aveciada, nooo...tanc els ulls, respir fort i a poc a poc et dic que avui t'hauré d'estirar les orelles perquè ahir vas dir "bones tardes", però em va agradar molt que me fessis cas i ara diguis doncs. Ell no s'enfada i jo a poc a poc vull creure que qualque dia només li hauré de dir ahir vaig escoltar el teu programa i molt bé, molt interessant. A la tertúlia vas estar molt encertat...jo mai no em cansaré, diuen que a poc a poc s'omple la pica, així que esper que a poc a poc hi hagi una persona que me pugui entendre! Emperò US ESTIM MOLT A TOTS!

dia de reflexió

2009-02-12T11:11:00.003Z

Avui dia de vacances!Avui dia de no fer res, d'intentar oblidar per un moment totes les coses en què dia si, dia també m'he de barallar. Avui intentaré aprendre a viure sense agafar-me les coses tan personalment, avui intentaré moderar el meu caràcter i voldria, voldria que les coses de vegades surtin com jo vull. Si, és vera, ja es veu, ahir vaig tenir un dia molt mogut. Un dia que la gent deia que jo estava malsofrida, quan en realitat, el que tenia era que estava indignada. Quan t'adones que fas feina, fas feines com fer retxes dins l'aigua, és quan dius, ostres, que faig jo! I li vaig dir al periodista, la pròxima vegada m'avises i envers de corregir la teva entrevista, em dedicaré a rascar-me la panxa. I res, res li vaig dir més coses, el vaig renyar...sense cridar, però sense riure. I aquesta no és la meva manera de ser, i per això, puc fer de mestra, que segur que almanco tendré més dies de vacances. LLavors em sabia greu, i ara encara més. Vaig escoltar el seu programa i aquesta vegada, sí, aquesta vegada va cas als lingüistes. Ara estic orgullosa d'ell`, però era necessari enfadar-me. És necessari enfadar-se perquè la gent et faci cas? Buaaaa, una gran amiga diria així no juga el Perú! Però bé, avui, tal com deia, dia de reflexió, dia d'agafar forces, i dimarts ja tornaré a la guerrilla.

I avui més mentides...

2009-02-07T21:08:00.003Z

M'esforç, i molt, a creure que la vida, que els humans no som dolents. M'esforç per creure en una cosa com la humanitat, però arriba un dia que me'n regal de tot. Arriba un dia que per creure només crec allò que veig, i ni tan sols això. Pos en dubte fins i tot la quotidianitat de la meva existència. I sí, ja ho sé...de vegades paresc que som d'un altre món, però m'agrada. Avui he recordat les vegades que m'han fotut el pèl, després de llegir en una pàgina web que aquells que som del signe capricorni: "inicialment conservaràs la innocència dels nins, però després amb l'experiència seràs conscients dels fets". I sí, i de vegades, és vera...és vera...crec que som menys innocent ara, però també és ben vera que m'agradaria més ser com abans. És a dir, m'agradava més quan no desconfiava de la gent, quan si qualcú em deia que si feia bonda, demà em compraria una gominol·la. Però ara ja és més complicat, i fins que no la tenc en la mà, o en la boca no puc dir que sí, que ha estat de veres. Avui recordava els primers mesos que vaig viure a Barcelona. Record la satisfacció que em provocava anar en metro. M'agradava tant...era la dona més feliç. Jo viatjava i passava gust, quan la majoria de la gent que era vora meu anava a la feina o tal vegada anava a la llista de l'INEM. Jo era feliç, i volia captar les mirades, els somriures de la gent, que gairebé sempre eren esquius. Un dia, anava en el ferrocarril, i una noia es va acostar a mi. Em va fer el senyal que era muda, i em va donar a llegir un text. El vaig llegir, i amb una somriure li vaig donar els doblers que duia i vaig signar. Eren doblers per a una associació de sordmuts. En aquella època jo havia d'anar alerta amb els doblers, si volia continuar pagant totes les despeses de l'aventura de Barcelona. Havia de tenir clar que hi havia despeses bàsiques i d'altres innecessàries que havia de dir que no. Quan érem a Sant Cugat, aquella mateixa al·lota va baixar del ferrocarril, i li va dir a un amic: "Hoy la tarde me ha ido bastante bien". Em vaig sentir estafada... i enrabiada. Vaig arribar que treia foc pels queixals. Ja ho sé...farem les llesques de través, i segurament aquells doblers varen anar a mans de gent que els necessitaven més que jo. Però em va fer ràbia que em digués que era per sordmuts...no vaig entendre res, i de fet, després moltes vegades més s'aproparen a mi, i jo els mirava amb mala cara. Aquell dia m'havia sentit ridiculitzada, i de vegades, hi ha coses que són males d'oblidar.
Tot i que la segona gran decepció, va ser una nit de futbol. Varem fer una festa al pis, i un dels al·lots que hi havia tenia entrades per anar a veure el Barça. Jo m'hi vaig apuntar. Seria la primera vegada que veuria el camp nou ple de gent, pled'aficionats que cantaríem tots plegats: "som un clam". Varem anar al camp nou amb moto. Tot va ser molt espectacular, però la tornada cap a casa vaig veure el carrer una realitat que em va sorprendre. Avui Gerard Ollé en parla, i m'ha fet retornar a la memòria totes aquestes històries.
Crec que vaig madurar molt aquests tres anys a Barcelona, perquè vaig comprovar que no puc confiar del tot de la gent, però també vaig aprendre que dur sempre la corassa de dona forta, de dona que no li importa res és impossible, que això no és vida. I res...que tot i que hagi perdut una mica la innocència de quan era nina, també és vera que no he perdut la confiança en un món més bonic.

Avui el dia és blau

2009-01-31T13:58:00.004Z

Ja som aquí... He estat a punt de començar una vegada més dient que per culpa del cony de temps no puc fer el que més em plau, és a dir, escriure i llegir. I és veritat...els dies passen i les idees s'acumulen només en el cap, i damunt la tauleta, els llibres. Tot i que som partidària de la necessitat del silenci, que de vegades, hi ha moments en la vida que necessitam més sentir el no-res, més que el renou. Avui vull parlar de les paraules que hem callat més d'una vegada, els sentiments que hem volgut silenciar, les emocions que no hem dit. I fins a quin punt tot això és necessari? Jo sempre he pensat que dir t'estim o deixa'm fer és un acte redundant. Els actes, els gestos, aquella mirada, aquella aclucada d'ull ja expressen el que sentim. Les paraules poden mentir, però els ulls no. Jo som incapaç de mentir en la mirada, però en les paraules és més fàcil. Jo som jo, i sé cert que n'hi ha que són capaços de dir mentides també amb els cops a l'esquena, amb les aclucades d'ull, i a mi, em fa ràbia, molta ràbia perquè m'estím més que no em mirin, abans que em diguis mentides. Crec en el gest, i en el gest de la paraula. Crec en tantes coses i m'agrada creure en la gent que tenc devora, en la humanitat en general. De vegades, la vida em fa creure que has d'anar més alerta que un caliu, que has d'anar sempre pensant malament. Però a mi no m'agrada. A mi, m'agrada poder dir i poder fer coses de les quals el vespre no me n'hagi d'empenedir. Tal vegada aquells que només pensen en ells els vespres poden dormir ben tranquils. I tant m'és si qualcú s'aprofita, jo vull el bé. I si em pegues una bescollada, jo riure perquè crec que algun dia s'adonarà que val més fer una besada...i tot serà més bonic. I jo ja n'estic tipa de dies tristos. Una amiga una vegada em va dir que si veus el dia de color gris, sempre som a temps de veure'l blau. I és veritat, avui el cel és de color blau, ben blau. Si decidim que perquè ens peguen coces, nosaltres hem de fer el mateix, acabarem que la vida només serà lluita, i jo no tenc ganes de lluitar per dois. Per ideals, sí, però per dois prefereix tancar-me a casa, i creure que sóc l'únic habitant d'aquest món tan preciós. I preferesc recordar aquella dita que diu que no has de fer allò que no t'agradaria que et fessin a tu. Ai, si tothom es fessin seves aquestes paraules...

clourem els ulls i tot serà diferent!

2008-11-24T01:03:00.003Z

Tenc això del blog ( i tantes altres coses més) una mica abandonat, i sense voler-ho... La manca de temps és un mal que afecta molta gent, i jo sempre he pensat que tothom ha de destinar un temps del dia a les coses que a un el satistà més. A mi, m'agrada escriure, compartir experiències amb vosaltres, però quan arribo a casa estic tan cansada que no tenc gairebé esma per posar la contrasenya. Encara dono gràcies que quan torn amb el cotxe tenc un temps per pensar en les coses que he fet al llarg del dia, les coses que he deixat de fer...ara bé, després quan surto del cotxe sembla que tots els plans se'n van en orris. Sempre he pensat que hauria de fer feina dins el cotxe, allà sembla que les feines em reten més, almanco de pensament.
Avui he llegit aquesta cita que m'ha obligat gairebé a escriure aquesta nota: "La raó per la qual molta gent no reconeix les oportunitats és perquè vénen disfressades de treball dur." I si, jo ara visc un moment en què tenc moltes oportunitats vitals, la qual cosa també implica que he de fer molta més feina i deixar de fer coses que m'agraden. Però tenir aquesta meta és el que em mou a fer coses. Hi ha dies que sembla que no en sortirè, i en aquests moment tanco els ulls, i una vegada que els he badat sembla que tot té un altre color. I és que de vegades oblidem que la vida té moltes coses bones, i que si mirem dins de nosaltres trobarem un catau de riquesa.
M'agradaria poder escriure més, tancar els ulls, i les paraules que passin pel meu cervell passassin directament a ser lletra impresa d'ilezakuduc. Per ara, només us puc dir que tot i que sigui conscient que demà serà un dia dur encara tenc ganes de fer més coses i és que n'hi ha com deia el meu padrinet que mai no moriran al llit.

llença't

2008-11-01T19:14:00.004Z

Charles Chaplin una vegada va dir que en el fons tots som aficionats de la vida ja que és tan curta que tampoc no hi ha temps per fer molta cosa més. A mi, aquesta frase em dóna força, i és que realment si tot fos perfecte, no tendria res d'especial. Allò que de veres ens agrada, és caure de morros de tant en tant, adonar-nos-en, i quan ens tornam aixecar, ja anirem més alerta. Va bé caure, perquè de sota les coses tenen un color ben diferent, i una vegada aixecat cal tenir-les in mente en tot moment. De vegades ens falta empenta per fer coses, i realment és una pena. Hi ha una dita que diu que només ens hem de penedir de les coses fetes, i no de les coses no fetes. Jo, per desgràcia, he de confessar que me n'he de penedir més de les coses no fetes, i me n'he de repetir que he de tenir més empenta, més coratge. Repetesc ben fort, jo som forta, som valenta. Però una vegada al carrer la meva veu amb el to fluix que em caracteritza no se sent, però vull que tothom tengui consciència que jo de tant en tant em repetesc que JO SOM FORTA, JO SOM VALENTA

Jo i l'altre

2008-10-19T23:30:00.003+01:00

Vull estimar-te sense absorbir-te
apreciar-te sense jutjar-te
unir-me a tu sense esclavitzar-me
convidar-te sense exigir-te
deixar-te sense sentir-me culpable,
criticar-te sense ferir-te
i ajudar-te sense menysprear-te.
Si pots fer el mateix per mi,
aleshores ens haurem conegut
veritablement i
Podrem beneficiar-nos-en mútuament.

Virginia Satir

He trobat aquest poema en la introducció d'un llibre que tot just volia encetar abans d'anar a dormir. M'ha agradat, i m'alegra quan començ un llibre i trob una cita adient. De vegades hi ha llibres que tenen introduccions que parlen més que tot el fotimer de pàgines que després hi trobarem. El títol de llibre és "Maltractament, un permís mil·lenari" i les autores en són Ana Kipen i Mónica Caterberg. És un tema que m'interessa. I de vegades quan ens encaram a problemes d'aquesta casta ens centram molt en les relacions home-dona des del punt de vista sentimental. Ara bé, el maltractament per desgràcia es pot trobar a tots els llocs, a l'escola, a la feina, al carrer, a la família, entre els amics... i de vegades, el maltractament és més verbal o psicològic que altra cosa, que també és ben punyent. De vegades l'egocentrisme no ens fa veure més enllà de la nostra persona, i deixam de preocupar-nos de la gent que ens envolta. Deixam de dir bon dia, mentre fas una besada als pares i al germà, de dir bon dia al veïnat mentre treus el cotxe, deixes d'enviar el missatge als amics per desitjar-los sort si tenen qualque cosa a fer...aquell dia podem dir que vivim congelats, que vivim com a mobles, que ens deixam fluctuar pel pensaments dels altres. És important estar bé amb tu mateix per poder estar bé amb els altres. Mai ningú no és prou bo com per governar un altre sense el seu consentiment, i que consti que no ho dic jo, sinó Abrahm Lincoln.

hi ha dies que...

2008-10-06T17:12:00.004+01:00

Abans quan et tenia al meu costat, i una cosa no m'acabava d'anar bé, sempre tenia la sort de poder trucar-te i tot parlant, semblava que els problemes s'esfumaven com la boira del matí. Tu eres el sol que feia que el dia es pugui llevar com pertoca. Ara és com si sempre fos de nit. Tot i que la nit m'agrada també he de reconèixer que necessit la calitja de la matinada. Avui és d'aquells dies que costa que el somriure surti, és d'aquells dies que et planteges les coses i et demanes quin sentit té tot plegat. Avui m'agradaria parlar amb tu, i ho faig a Ilezakuduc. M'agradaria parlar amb tu i sé cert que em diries que un dia dolent de tant en tant sempre va bé per adonar-se que la vida és un pim-pam. I ben perdonat que estàs, rei meu!

Diada de catalunya

2008-09-11T21:37:00.005+01:00

Abans de res Feliç dia Nacional de Catalunya a tothom, i per molts d'anys que sigui, però si és possible que l'any que ve que ja sigui un estat com pertoca. He repassat la nota que fa just un any vaig escriure pel blog. He recordat aquell dia que els pèls se'm van posar de punta només de sentir l'himne de catalunya, i sobretot allò que més em va agradar van ser les banderes penjades a tots els balcons de Barcelona. Enguany des de Mallorca la festa gairebé ni ens ha arribat. Només ho he pogut veure per la televisió i també he vist les fotografies i la crònica que en Guillem Carbonell ha penjat al seu blog que us recoman. Avui és d'aquells dies que enyor Barcelona i la seva gent. He penjat la bandera al blog com acte de sentir-me una catalana, una catalna de Mallorca. A més aquest és el 100 escrit d'aquest blog. Verge santa, això va començar com una experiència i si mateix 100 escrits ja no és tan poca cosa. Bé, avui estic ben cansada, però no podia anar a dormir sense deixar un record de la diada de catalunya viscuda des de Felanitx. Molts d'anys.

Us deix amb aquesta cançó que justament amb Els segadors, i la cançó Català de mallorca són les cançons que un dia com aquest m'agrada escoltar.

Les estrelles i la lluna

2008-09-09T05:49:00.004+01:00

Avui he dematinat. M'agrada veure sortir el sol, sentir els primers renous del carrer. Sent el fill petit del veinat que arriba a casa, i l'amo en Bernat ja parteix cap a foravila. Els dos es troben i tenen una conversa, i jo em despert amb els seus mots. M'agrada despertar-me i sentir aquestes veus amigues. Com que no se estar ajeguda si no dorm, parl amb el veinadet, que fa temps que li vull demanar una cosa. Llavors m'entretenc a contar les estrelles, i també m'agrada molt. Quan som fora de casa, sempre les mir i pens si toquen ser les mateixes. Quan era petita el padrí em deia que la seva dona era una estrella, i que era la meva padrina (la que mai no havia conegut) i que si volia podia parlar amb ella. Crec que d'ençà d'aquells dies les estrelles m'han agradat. Quan tornava de nit amb els pares de petita sempre les mirava per la finestra, i els anava explicant totes les coses que veia, la lluna i les seves formes. La lluna em feia més por. Sempre pensava que el jai que està condemnat a viure-hi per sempre per robar uns feixos de llenya qualque dia cauria que tampoc no devia ser gaire còmode. I si queia després de tant de temps estaria remolest. Els pares reien i em deien que si volia el podia saludar que mai no baixaria. Jo crec que mai no hi vaig gosar no fos cas que es pensés que en feia befa de la condemna, i fos ben vera que me'n pegaria quatre de ben fortes. Mira despertar-te de nit et fa venir aquests records...he mirat el jai i encara hi és. Pobret, caaaa, degué aprendre bé la lliçó!

Sorra en les sabates

2008-09-03T12:20:00.004+01:00

Avui quan tornava a casa de la platja on encara queden els darrers nins que es resisteixen a fugir, els darrers turistes que miren am cara de recança el passeig he recordat aquesta cançó. En Toni me la va gravar en un CD la primera vegada que vaig partir cap a Barcelona. Jo record ser a l'aeroport i amb el discman en la mà veure com em caien les primeres llàgrimes. De fet, quan vaig desfer la maleta vaig trobar granets de sorra per dins la bossa, la mateixa bossa encara que un durant aquests dies m'ha acompanyat a la platja. Els vaig posar dins un fulla de paper, i record que els hi vaig enviar en la primera i única carta que vaig enviar des de Barcelona. Després tot ho he fet amb correus electrònics, i ara em fa ràbia ja que si qualque dia vull rememorar-ne alguns sé cert que no els trobaré. És una cançó que m'agrada per acomiadar l'estiu i per començar a preparar la nova temporada.

He trobat un blog en què es fa un calendari de les dates dels escriptors. La idea m'ha agradat molt. Seria bona idea per l'any que ve fer-ne un per tenir-ho damunt les tauletes, no?

Finalment, ja que he parlat de nova temporada us parlo d'un nou i no tan nou projecte. A la fi m'he posat mans a la feina amb el blog de Miquel Bauçà. Us convido a fer-hi un cop d'ull. Ahh, i per cert, s'accepta tota casta de suggerència, que això acaba de començar i us necessitttt!

Gràciessss

Forcano i estiu

2008-08-12T13:05:00.004+01:00

Quanta gent aprofita les vacances per aclarir les coses? Quanta gent aprofita les vacances per mirar de tancar els ulls i no pensar en res? Quanta gent pensa que l'estiu és per somiar la felicitat? I jo em deman perquè hi ha tanta gent que sempre té per aclarir. Avui m'agradaria ser com quan era petita, que quan tenia un parell de pessetes em pareixia que era la dona més rica i feliç del món. No et podies fer una idea de les llepolies que podria comprar a l'estanc! Ara remen la cartera, i tot i que hi ha més d'un d'euro, tampoc no em tornaré a sentir rica del tot. Tot i que diuen que encara de vegades ric com quan era petita, de vegades tenc la sensació que qualque cosa em fuig de les mans. Que no sé viure, que no ni estar sola ni acompanyada, i de vegades, et don la culpa a tu, Miquel, i prest faríem anys, i ara ja no sé quin sentit té recordar-ho tot.
Aquests dies llegeix Forcano, i em sent més forta. I top amb una definició ben encertada del desig: rosegar els pinyols de les olives del plat de l'estimat. I en el fons, Forcano té tanta raó, som només estrangers.

'El meu país és el desig
que em fa anar a l'estranger de mi.

Sóc sempre emigrant al cor d'algú:
li prenc l'idioma,
el clima, el cos,
menjo el que hi ha,
allò que em donen.

Fins que,
llei en mà,
m'expulsen
o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empenyen.

No sé si prospero.
Sobrevisc.'

Ideologia o estupidesa? Tele5 no n'és el camí

2008-07-15T07:31:00.002+01:00

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.
Joan Sales (Barcelona 1912-1983)
Ja s'ha parlat prou del manifest en defensa de la llengua "comuna" (de qui?). Iniciatives d'aquesta casta únicament fan que s'incrementi la crispació tant des d'un cantó com de l'altre. També és una manera de saber com pensa tothom,és a dir, descernir quina ideologia tenen els diferents mitjans de comunicació, personatges públics. Així he de dir que m'ha sorprès molt el suport de Tele 5 ja que jo sempre l'havia catalogat com un canal que tenia la política com un tema secundari. D'aquesta manera ha quedat amb els peus ben destapats ( i a mi que gairebé se'm passa de llarg). De fet Tele 5 és el canal en què hi ha més política, de tota la vida. D'aquesta manera s'entèn la seva oferta de series melíflues que el que fan és enganxar l'espectador en cabòries i fer que a poc a poc deixem de pensar, de tenir la capacitat per triar realment si volem signat o no el manifest. Un país de micos i imbècils, tot plegats. COm deia Joan Sales, crec que ja ha arribat l'hora que els catalans demostrem qui som! Per això no se si boicot a Tele 5, però sí a defensar la ideologia i el diàleg com a eina de formació.

A l'estiu tota cua viu!

2008-07-14T11:26:00.004+01:00

Ja sabeu que de vegades tot i que m'agradi molt escriure, n'hi ha que ja han posat les paraules a la sensació que m'envadeix en aquest moment. Per això no sé si té gaire sentit voler fer-ne un altre text. o no? o sí? Ara no ho sé, però estic de puta mare,i jo me vull morir allargat damunt sa barca amb un tassó de vi.
Aquí damunt m'engronsen ses ones, crec que m'he adormit; es volantí tremola a estones... això és un paradís de silenci que m'envolta! Botaré per damunt ses ones
com ho fan els dofins!

Faré que tota sa meva vida sigui un viatge com aquest: en de dia trec sa barca, en sa nit arròs de peix. No puc demanar res més, he resolt tots els problemes dient "tanmateix".

I és que estic de puta mare d'ençà que és en s'estiu, gairebé no recordava el que és viure tranquil.

Gràcies Antònia Font per aquesta cançó que avui posa la banda sonora de la meva vida, i també gràcies que ja ha començat l'època de les revetles d'estiu. BON ESTIU

Si vens...

2008-07-06T14:49:00.001+01:00

M'agrada aquesta cançó, i molt! Em recorda la sensació de platja, de l'arena que es va enfonyant entre els dits, i que et dóna aquesta sensació de benestar. Ahir per la tarda vaig anar a Cala Serena, i crec que enguany m'hi veuran més d'una vegada. És una platja molt tranquil·la, sense gaire gent coneguda. Si un dia vull desconnectar, apagar el mòbil, allà hi he trobat l'alternativa existencial!

Facebook en català!!!

2008-07-03T23:06:00.003+01:00

De tant en tant m'arriba un correu electrònic de qualque amic/ga, coneguda/t que es fa del facebook. La gent que en té em diu que hi està molt enganxat. Jo com que me conec i sé que poca cosa me basta, també em provocaria uns efectes semblants. O no... De vegades amb això d'anar contracorrent faig les coses al revés, i què hi podem fer? Ara en Xavi m'ha enviat un missatge i m'ha dit que ja no tenc escapatòria, que el facebook és en català!Jo per ara em resistiré una mica més... però crec que és una bona notícia, i tampoc no ho és tant ja que en realitat no hauria de ser notícia.

Albert Casals, a la fi, els almogàvers han retornat!

2008-07-02T23:58:00.005+01:00

Us convido que faceu una cop d'ull a l'entrevista que Albert Om va fer a Albert Casals. És un noi de 17 anys que realment a més de deixar-me impactada per la seva trajectòria viatjera, m'ha encantat la seva vitalitat. Després de veure aquest video i sentir-lo parlar sembla que replantejar el món tal com hem dit tantes vegades sigui un camí viable. La veritat és que molts de nosaltres hauríem d'aprendre del seu afany de superació i sobretot de la seva ànsia de viure intensament. Ja m'agradaria a mi tenir el coratge d'agafar la maleta i amb pocs euros partir cap a qualsevol dels indrets que ell ha visitat. Ara diu que el 22 de juliol marxa un any sencer per Amèrica del Sud i per Àfrica. Déu n'hi do! Li volia enviar la meva empenta, però crec que ha estat ell qui realment me la donada per demà dematí llevar-me d'hora, anar a treballar i deixar d'amargar-me per totes les banalitats de la vida. De vegades quan sembla quan sembla que caicen un pou negre, i que no tenc coratge de trobar-ne la sortida, em repetesc que els almogàvers me poguessin veure estaríen empagueits de mi, ja que no semblo una hereva seva. Vet aquí que crec que l'Albert n'és la resurrecció. Realment, n'Albert és un gran referent, que ens pot ajudar a encarar la vida amb uns altres ulls!

Suport a n'en Basses!

2008-07-01T06:46:00.002+01:00

Fa dos dies que en Basses va confirmar que deixava la ràdio. Ho va dir i crec que molts hem quedat desolats. Un dematí sense despertar-nos la seva veu, i sobretot la seva mirada lúcida ja no serà un dematí. Ara tornaré al tòpic i dirè que si fossim un país normal ja hi hauria mil contractes que es disputarien tenir-lo com a presentador. Jo esper que les coses vagin bé, que al final s'entenguin i aquestes afirmacions passin aviat a ser una simple anècdota.
Hi ha un blog on si voleu hi podeu deixar el vostre missatge de suport a n'en Basses. Esper que sigui per Molts d'anys.

Sobre racisme i xenofòbia I

2008-06-30T20:19:00.003+01:00

Avui he topat amb aquest text, i què voleu que us digui, m'ha semblat prou rellevant. Crec que a hores d'ara hi ha molta gent que s'ompl la boca dient no al racisme o no a la xenofòbia, però en realitat crec que si miram l'interior de molta gent encara hi ha moltes coses que són com un temps. Jo mateixa tot i que mai no hauria afirmat un Jo som racista, m'he adonat que fa un parell d'anys sí que ho era. La meva estada a Barcelona m'ha fet obrir els ulls, i he conegut molta gent que m'ha fet veure que tots som diferent, però dins la diferència hi rau la bellesa la vida.

En un autoservei, una senyora agafa una tassa de
brou. Tot seguit s'asseu a una de les taules, però s'adona
que ha oblidat el pa. Aleshores, s'aixeca, va a agafar
un panet i torna a la taula on s'havia instal·lat.
Sorpresa! Davant de la seva tassa de brou hi ha un
home negre que menja tranquil·lament. "Això ja passa
de mida", pensa la senyora. Dit i fet. S'asseu al costat
del negre, parteix el panet a trossos, els fica a la tassa
que és davant de l'home i hi fica la cullera.
El negre somriu. Cadascun en pren una cullerada.
Tot això en silenci. Acaben el plat i s'acomiaden: "A reveure!"
–li diu la senyora–. "Adéu!" –li respon l'home.
La dona, un cop vençut l'astorament, cerca la bossa
que havia penjat al respatller de la cadira. Sorpresa! La
bossa ha desaparegut. Quan ja anava a cridar: "Lladre!",
veu la seva bossa penjada del respatller d'una
cadira dues taules més enllà d'on era ella, i al damunt
de la taula una safata amb una tassa de brou fred. No
ha estat l'africà qui s'ha menjat la seva sopa. Ha estat
ella qui ha menjat a costa de l'africà."

casos de corrupció

2008-06-22T10:24:00.004+01:00

Quan hagin fet res, l'ase s'haurà mort de rialles. Si, senyors ens trobem que de cada vegada es destapen més casos de corrupció urbanística. I sembla que la gent no té ganes de parlar-ne. Ja se sap que ara ve l'estiu, i a l'estiu tothom té les vacances, i tothom aprofita per dir que no n'havia sentit a dir res. Avui dematí per una cosa de la vida m'ha pegat per rellegir "Aigües encantades" de Puig i Ferreter, i tot i que sigui una obra de fa més d'un segle encara a Felanitx, i tants altres pobles, el missatge encara podria ser ben aprofitable. Per ara em quedo amb una sentència que fa temps vaig ratllar de color groc: La terra és tan gran quan se tenen ganes de lluitar. o bé també "Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó.."Sí, sí continuo afirmant que de vegades rellegir els clàssics catalans ens pot donar més idees i informació que no pas de llegir el diari del dia.

Aprendre a dir he perdut

2008-06-18T18:18:00.002+01:00

"Saber perder" és el títol de la darrera novel·la de David Trueba que us recomana una servidora. Saber perdre, crec que és una de les coses que la societat d'avui en dia ha d'aprendre a fer. Saber dir que hi ha coses en les quals no podem ser els més bons és un dels grans mals que patim. De vegades tenc la sensació que ens feim expectatives de la nostra vida, del nostre dia a dia que després ens costa reconèixer que de vegades els plans només poden ser això plans. Aquesta sensació de fracàs és la que acompanya gran part de la societat, i n'és un del motius que les consultes de psiquiatres estiguin plenes a vessar. Aquests dies que he parlat amb molta gent que feia segles (ja coneixeu, els mallorquins som una mica exagerats)que no veia m'he adonat que n'hi ha que tenen aquesta sensació. Avui he fet el cafetó amb una amiga que ara estudia per les oposicions. Amb aquesta serà la tercera vegada que s'hi presenta, i si no ho aconsegueix diu que no sap què farà de la seva vida. Es planteja deixar-ho tot, i dedicar-se a ser mestressa de casa. Jo no tenc res a dir, crec que tothom s'ha d'organitzar a la seva manera, ha de fer i desfer així com vulgui, però també crec que de vegades hem d'aprendre a dir, aquesta vegada no m'ha anat bé, però la pròxima cosa que farè m'anirà molt més bé. Crec que els nostres padrins no cavil·laven tant, i crec que per això, en aquell temps els psicòlegs devien tenir les sales ben buides.

qui vol menjar bolets en aquest temps?

2008-06-13T11:00:00.005+01:00

Jo no se que serà!, aquesta és una de les expresssions que més sent quan vaig pel carrer. Si un mira les notícies t'adonés que el món ha tornat boig. Jo què voleu que us digui, hi ha coses que no entenc i que crec que tampoc no els vull entendre. Ahir per la tarda vaig anar a caminar amb la cusseta pel camí de Son Suau. Em vaig topar amb l'amo en Ximarra que em digué que hi havia un home que havia agafat esclatasangs (bolets). L'amo sempre està de broma, i té el problema d'aquesta casta de gent, que tampoc no saps quan te'ls has de creure. Bé, idò, això que jo cametes me valguin vaig anar a comprovar si era vera. Tot i que feia un fum que no hi havia anat, encara recordava els agres que el pare i el padrí de petita me varen ensenyar. Res, ja em teniu a mi, cercant esclatangs. Només us diré que vaig arribar a casa amb dues bosses ben plenes a vessar de bolets. Encara avui no m'ho podia creure. I tot i que he de confessar que em va alegrar trobar esclatangs (i a qui no?), també em fa por ja que no entenc realment com pot ser. És una cosa estranya, i la natura no fa coses estranyes. Serà que ja és l'hora de repensar moltes coses? No sé jo encara li cerc una explicació...

I aquesta Mallorca per on deu ser?

2008-06-05T23:26:00.004+01:00

Llegesc La Vanguardia Digital la notícia següent: Air Berlin denuncia el abuso del catalán y la descriminación del español. No puc resistir la temptació i ja tenc la vista damunt la notícia. A mem què ens conta de nou aquest bon home. Em rasc el cap mentre em deman on deu trobar la notícia en el fet que hi hagi pobles de Mallorca on JA no es parli espanyol. I aquesta és la notícia! Ja no saben que han de fer per omplir els diaris! No fotem, la notícia hauria de ser que hi ha pobles on ara no s'hi parla català. I m'agradaria poder telefonar al senyor Air Berlín, i demanar-li què vol dir amb aquest ja. M'imagín el repadrí de Son Pou que retornàs de la tomba, ja li vendria ben de nou si ell, que abans era el tot poderós, ara ningú l'entenguès amb el català de tota la vida.
Mentre trec el cotxe de la portassa passen uns nois per davant de casa. Em demanen si la meva cussa, "no sabe callar esta puta perra?, mentre la miren amb mala cara. No saben que la meva cussa coneix la gent per les passes i les fesomies. Res, res, avui serà un gran dia, així que em faig el sord. Coi, és vera els nins d'avui en dia no saben parlar castellà. Partesc cap a Manacor que tenc cita amb la delegació d'Hisenda. Em trobo una al·lota molt aguda, però que amb dificultat sap parlar altra cosa que català. Vejats miracles! Vaig a veure la tieta a l'hospital, i les infermeres totes parlen un bell catalanesc. La meva tieta, 93 anys, un poc sorda, i pens encara sort que saben català, ja que ella el castellà no el va aprendre a l'escola i no el sap. Vejats miracles! Aprofit el matí per berenar amb el cosí i el germà que també fan feina a l'hospital, i m'adono que ara ja entenc com és que durant aquest temps el meu germà ha incorporat tantes paraules catalanes al seu lèxic. I és que aicò és un setge. Déu meu sembla que ha retornat en Jaume I i la seva tropa. És clar com que enguany és el centenari...pens mentre retorn cap a casa. Primer em tur a fer el cafè al bar de tota la vida. Hi ha una gent que berena, i tots demanen rebentats, entrepans, i jo puc entendre com es poden fotre aquestes coses de bon matí. Vejats miracles!
Quan de cop i volta sent la cussa que em llepa, ai, perdonau-me que m'havia adormit i això era un somni. Retorn a la notícia, i sent la veïnada com crida la filla: Maria José, que ya me tienes harta.... Ai, em dic Benvinguda a casa.
Continuu amb la lectura, i em deman aquesta Mallorca on deu ser? on és aquesta terra on es respecta el fet de parlar català? M'he emocionat i d'aquí no res és vera que a Hisenda m'esperen, i a l'hospital també. Partesc amb l'objectiu d'observar.
Mentre baix les escales de casa repens que ja està bé aquesta notícia ja que no nega el català, i jo em deman el Sr. Rabasco i companyia què en pensaran?

un torcaboques de Hamburg

2008-06-04T22:25:00.005+01:00

Obr novament vells calaixos de records. Vaig pensar per un moment que si els tancava en clau, no m'acompanyarien, i vaig fugir mar enllà, i vaig córrer, i no volia que m'encalçacin. Emperò, tot i els esforços no han deixat de ser això, una puta ombra. Ara he cobrat forces, i em vull sentir renéta dels almogàvers, i per això afrontaré el patiment de saber que ja mai més no em tornaràs a besar ni tan sols a dir que m'estimes. Ara tant m'és si la gent pel carrer em demana per tu i per la tristesa. Ja n'estic tipa que em mirin i els faci llàstima. Sí, ara jo ja estic molt bé, molt contenta i torn a estimar, i no tornaré a pensar mai més en tu en alt ja que si una cosa no vull fer, és això, pena.
Obr els calaixos, i et torn a tenir davant meu, i torn trobar aquell torcaboques de paper que vaig arreplegar a Hamburg. Te'n recordes?

- M'agradaria saber què putes faràs amb aquest torcaboques de paper. - Em vares dir sense saber si riure o plorar. El dia que tu i jo ens apleguem totes aquestes coses hauran d'anar al fems. Un dia hauràs de triar entre jo o el fems.

Jo vaig riure, i ara encara,si no fos que no em vares deixar altre elecció,riuria mentre em torcaria la saliva altra vegada. Però no, em vaig quedar amb el torcaboques, la targeta, el bocí de vidre, el llapis de color, el disc espanyat, el tros de fil de pescar... I ara ho torn a recuperar, i ho trec del contacte de les bolles de naftalina. I només sé dir que som massa jove com per fer-me gran.

Pedra foguera, un far entre molts de focus!

2008-06-02T19:58:00.005+01:00

Avui és un bon dia per parlar d'un llibre que tot qui se senti atret per la poesia hauria de palpar, llegir, recitar, vomitar: Pedra foguera. És una antologia feta per la gent de Pèl Capell. Per aquells que mai no han sentit a parlar d'aquest grup jo tampoc no és que en sigui molt conscient de la història. La primera vegada que ho vaig sentir va ser a l'estiu de l'any passat en què una amiga em parlà d'ells i de la sensació que tenien d'exili a Barcelona. Jo, que voleu que us digui, la paraula exili sempre m'ha fet molt de respecte, i tot i que crec que tots aquells que tenim idees dels PPCC venim a Barcelona amb un concepte molt idealitzat de fer el pas a Barcelona, continuu amb la idea ferma que exili és un concepte que per més que vulgui no puc entendre. Per explicar aquesta sensació crec que hauríem de crear un altre terme. Però bé segurament seran mànies boges d'una servidora. Ara quan ja estic a punt de retornar d'aquest impass de la meva vida he de confessar que realment m'ha fet canviar la percepció de les coses. Ara bé això és una peça d'un altre teler, que no vol dir que el teler té mala peça. Aquesta antologia de poesia de la qual avui us vull parlar realment em fa fer un ai al cor car crec que no m'equivoc si dic que és la primera antologia de poesia que pretén donar a conèixer unes veus noves (el futur de la poesia catalana sens dubte)sense la pretensió de limitar una determinada estètica. Moltes de les antologies s'emmarquen dins una estètica o pretesa voluntat de ser un producte editorial. Un altre factor que m'agrada és que hi podem trobar autors de tots els territoris de parla catalana. En el pròleg de la revista Paper de vidre, Julià Guillamon fa una metàfora que a mi m'agrada molt entre els poetes de focus i fars.
"El focus consideren que el prestigi, la credibilitat i el reconeixement són una cosa purament exterior: provenen de la llum d'un reflector molt potent, que sorgeix entre núvols de cotó fluix, per il·luminar-los teatralment i invertir-los d'honors i poder. Si no tenen prou d'èxit, si el públic no els fa gaire cas, la culpa no és d'ells sinó de la lluminària. I dels altres escriptors que brillen més i que els fan nosa. Que els treguin del mig! Els fars, en canvi, creuen que la única llum que il·lumina aquests indrets és una llum interior. Que la capacitat de fer-se sentir i que et respectin no la pot imposar ningú, per més que brami. Que la capacitat d'incidir sobre els lectors és el resultat d'una tasca constant, de fixar referents amb rigor i la independència de criteri."

Crec que de vegades sobren les paraules, i no us vull fer perdre més temps. Llegiu Pedra Foguera!

Aquesta punyetera anguila

2008-05-30T17:10:00.004+01:00

Fa una bona partida de mesos vaig llegir el poema L'anguila d'E. Montale que em va deixar captivada ja que hi vaig trobar la millor manera d'expressar la meva relació amb el temps. El temps en la meva vida és com aquesta anguila que em va relliscant a les mans, i a la qual crec que qualque dia arribaré a empescar, però sempre em fuig. La veritat és que ara visc en una època de molts de canvis, molts de projectes nous, però també de vegades tenc la sensació que tanta feina fa que realment no tengui vida, una vida pròpia. Realment m'espanta que hi hagi tants de dies que no tengui el temps per fer les coses que m'agradaria fer. No tenir temps de fer el que vull m'espanta, i realment no és el tipus de vida que havia somiat. Crec que hauré de donar la raó als de casa per una vegada en ma vida, i decantar-me per uns plans senzills, o bé val la pena lluitar per aconseguir fer el que vols? Moments de dubte, moments de trànsits sempre van bé per ordenar una mica el pensament, i això sempre està bé.

Vine a la festa!

2008-05-24T23:56:00.002+01:00

Vine a la festa és una cançó d'aquelles que de només sentir-ne els primers sons ja em venen les ganes de ballar. Em recorda sobretot l'època de les verbenes d'estiu. També record un dels dies de vacances de l'estiu passat en què acompanyava la tieta monja al metge i duia aquesta cançó posada al cotxe. Ella em deia que jo sempre estaria de festa, i em demanava quins moments de ma vida no escoltava música. Jo li deia que la música, com la literatura, em transportava en un món en què la gent s'estimava, em trasportava a una mena de paradís. La tieta va riure, i em va demanar:
- Bé, i a això com ho ballau? Jo també hi vull anar.
Bona pregunta em va fer. Em va faltar temps per començar a moure'm, vaig deixar el volant. Realment he de confessar que la meva tieta tenia 94 anys i unes idees bastant diferents de les meves però aquella tarda ens ho varem passar realment molt bé. Quan la deixava al convent em va dir que havia passat molt de gust i que havia rigut molt. Quan tornava a casa vaig dir-me a mi mateixa que aquella situació em recordava molt quan m'acomiadava dels amics i en feiem la crònica de la nit viscuda. Segurament que aquella tarda va ser quan vaig conèixer una part de la tieta que m'era desconeguda, una tieta més propera.Avui la tieta faria anyets i m'ha fet ganes parlar d'aquesta anècdota. Fa una setmana li deia a la mare que havíem de pensar de donar els molts d'anys a la tieta, i ella em va dir que no ho podria fer, que feia una setmana que la tieta...la tieta...gran silenci... jo li vaig dir: mama, ha mort? Ella no va dir res, només vaig sentir uns plors. De vegades no entenc com encara no som capaços d'encarar-nos a la mort. Jo sempre he dit que no li tenc cap mena de por, que ja tenim una relació de fa temps. Després el pare em va dir que no m'ho havien volgut contar ja que aquesta època en què tenc molta feina, i una època de canvis em volien evitar el disgust. De vegades tenc la sensació que encara som una nina menuda incapaç de processar aquestes notícies.Bé ara tornaré a escoltar aquesta cançó i segurament que em tornará a transportar al paradís on segur que la tieta hi té la seva nova posada. Després d'aquell horabaixa ja vaig retornar a Barcelona sense fer-li cap visita. Després ja es va posar més malalta, i les darreres vegades que la vaig anar a veure només em mirava amb la mirada fixa i perduda, i només m'agafava la mà ben forta. Jo li contava coses, i de vegades feia una mitja rialla. Gràcies aquella tarda d'estiu, que entre verbena i verbena, vaig fer una bona inversió del temps en acomànyar-la ja que si no fos per aquella tarda ara no la podria imaginar ballant el Vine a la festa!

Sobre enquestes

2008-05-21T12:18:00.005+01:00

Qui sigui lector del Diari de Balears veurà que ara ens ofereix una nova fesomia. Espectacular el canvi. Jo des d'aquest petit racó els desitjo molta sort en aquesta nova empenta per aconseguir que aquest diari qualque dia arribi a ser el mitjà d'informació més important de les illes, sobretot per aquells que també ens interessen les notícies de casa. Cada dematí quan m'aixec sempre el mir, juntament amb l'Avui, La Vanguardia, el suplement de cultura, i per acabar els diferents blogs de gent que m'interessa. Quan tenc menys temps (com ara mateix)em convenç que ja m'ha de sobrar amb l'Avui i el Diari de Balears.
Una mica amb les meves ganes de ser perepunyeta (PP)faré un paral·lelisme amb el diari AVui digital.
He de dir que avui qui vulgui contestar una enquesta, es trobara:

- Avui: Penseu que els catalans votarien independència en un referèndum?
- Diari de Balears:Guanyarà Rodolfo Chikilicuatre el concurs d'Eurovisió?

Tot i que el Diari de Balears hagi canviat de fesomia no puc dir que hi ha coses que realment encara no han canviat. Que cadascu en faci la seva lectura.

Volem una rasca!!!!

2008-05-10T20:28:00.005+01:00

Qui mal entèn mal respon! és una de les frases que sovint em serveixen de comodí per no contestar allò que em demanen. Som un poc estúpida si ara ho cont tan tranquil·lament ja que a partir d'ara quan faci una de les meves sortides i ho digui, ja sabreu que en realitat una servidora prefereix callar. Però avui vull parlar de la rasca! Sabeu que és una rasca? Ja se que molts em diran que sí.
Ahir vaig anar a sopar a un restaurant prop de Santa Margalida. Quan ja tocava l'hora del cafe i del puro com es sol dir un amic va demanar una rasca de Maria Bizard. El bon cambrer amb un parsimònia que més que satisfacció em posava nerviosa, li va dur una copa de Maria Bizard i un bitllet de l'Once. Al principi no enteniem res, varem pensar que devia ser com una mena de present. El meu amic havia caigut simpàtic al cambrer. Però després va resultar que el cambrer no pensava dur cap cafè per mesclar el Bizard. Encara ara podríem esperar si no fos que li varem demanar per la rasca. Ens va dir que ja ens l'havia donat. La rasca era el rasca de l'ONCE.
Varem riure pel colzes...no ho puc negar. Llàstima que el Rasca no ens va donar cap sorpresa, ja que hagués estat molt bo si l'errada ens haguès fer tornar una mica més rics.
Equivocacions d'aquestes sempre em fan gracia. Segurament la d'emprenyat i prenyat del castellà és una de les més contades, però vet aquí una de les riqueses del llenguatge! Ja sabeu si voleu un trencat a Felanitx demanau per una rasca, que si no qui sap el que vos poden portar...

ESTIUUUUUUU

2008-05-03T11:07:00.003+01:00

Dia 1 de maig és la fira de Ses Salines (Mallorca). Crec que per molts mallorquins és la data clau en què s'inaugura l'estiu. És el primer dia que ens posam cara al sol, i que treim la roba d'estiu que tant m'agrada. Jo enguany no he anat de fires, però si que he inaugurat l'estiu. Dos dies de platjeta i ja som a l'estiu. Diuen que en aquesta època tota cuca viu, i els refranys sempre tenen tanta raó. Ara ve la mala època dels estudiants, però després tot ja són festes. Jo ja n'he fet una llista mental: primer de tot, tothom cap a Menorca, Sant Joannnn. Després Sa Pobla, Inca, Sopar a penyes, Pollença, Porreres i evidentment les Verbenes de Felanitx, i es COSOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!. Es nota, oi, que avui estic contenta? L'estiu fa aquestes coses. Bon estiu, bon sol, bons llibres, bona música...

Manu Guix. Onze Llachs

2008-04-27T12:04:00.007+01:00

El dia de Sant Jordi quan passava per devora l'Fnac vaig sentir una versió de la cançó Vida que tant m'agrada. Vaig descobrir que la música venia de l'escenari de Catalunya Ràdio. Vaig estar-hi allà una mica i va resultar que la versió de la cançó d'en Llach era del Manu Guix, professor d'OT. Em va sorprendre, desconeixia la seva faceta de cantant. Només l'havia vist a l'Acadèmia rere el piano. Després m'he adonat que si Guix s'ha de conèixer per alguna cosa és sobretot com a músic. Ahir a l'Fnac vaig firar aquest cd. Feia temps que no comprava res de música, el vaig escoltar i em va semblar una molt bona inversió. Hi ha onze cançons del Llach versionades amb un aire fresc, No vull dir si són millors ni pitjors, ans més bé diferents. És d'admirar que Manu faci aquesta casta de projectes. Crec que aconsegueix dues coses importants: per una banda aprofitar el seu paper més mediàtic per apropar la figura de Llach com a músic i per altra banda fer perdre molts prejudicis des de fora de la música en català.
Avui dematí he trobat que té una altra cançó que m'ha encantat: Tres minuts. Es tracta de la cançó que segurament m'agradaria haver escrit jo, de les paraules que poden descriure la sensació que sent cada vegada que pens en tu. I donaria el que fos només per poder tenir-te aquests tres minuts, i poder dir-te tantes coses. Sé que mai no podrà ser, però tot i així aquesta cançó seria segurament les millors paraules i els tres minuts més ben invertits de ma vida.
Manu Guix representa l'actitud de músic i de català que em satisfà. Basta ja de reclamar els drets de ser catalans, de bramar que nosaltres som una nació. I tant que som una nació, és una cosa sabuda i si ho repetim constantment serà tal vegada en tant que hi ha qui no s'ho acaba de creure!
Bé, només dir que he vist que el 8 de maig presenta Onze LLachs a Luz de gas. És una llàstima car aquest dia jo som a sa roqueta. Un altre dia serà... Esper que Manu faci qualque concert a Mallorca, i sobretot que tengui molta sort.

Tres minuts

Trist... Això no ho tenia previst
vull intentar creure en tu
sé que podré estar segur
si et tinc al meu costat.

Em sento perdut i atrapat
el temps per parlar s'esgotat
i no puc deixar de pensar
en tu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

Coses que mai entendré
tu vas dónar-me la llum
que m'allunyava del fum
dins meu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

Sé que tot es mentida, ho sé
que així es la vida i què més...
Final de partida
i el meu cor que crida
per tu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

Entre Cavorques i Albió. Un dietari.

2008-04-21T16:56:00.004+01:00

Entre Cavorques i Albió. Un dietari és el nou llibre del poeta Bartomeu Fiol. Qui vulgui conèixer més bé la seva obra i la seva personalitat aquí trobarà un bon recau. Es tracta d'un quadern d'escriptor que s'enceta l'1 de juliol de 2000 i es clou el 24/25 de febrer de 2002. Una de les vàlues que s'haurà de considerar és que és un dietari coetani a l'època en què Proa va anar publicant les seves obres completes. S'hi pot trobar gairebé de tot: llibres que ha llegit, feines que li han encarregat, somnis reals, pensament i altres herbes; i tot es presenta ben barrejat amb la ironia i el fons i bagatge cultural que el caracteritza. En el pròleg, Sam Abrams parla que en aquesta obra es pot veure més que mai el punt de vista múltiple, les múltiples cares que ens carateritza i a la vegada ens fa veure la realitat inestable del jo amb la realitat.
El poeta parla des de la sinceritat: "No he escrit mai per a complaure a ningú; òbviament tampoc no ho faré ara o a partir d'ara."
És la visió d'un mateix quan ja ha arribat un temps en què l'edat ja pesa, la còrpora torna feixuga, i com diu ell mateix és el moment que quan un camina per agafar el telèfon pensa que segurament serà que un més ha caigut.
Ens explica algunes de les maneres que té l'autor a l'hora d'encarar-se al text:"Convé que el text tingui nervi, que sembli fins i tot encartonat, però, ben viu, salti amb ràbia, sobtat, a la cara del lector." I precisament aquesta en seria una bona descripció de la seva poesia.
Aquesta obra, en el fons, demostra que és més necessari que mai un estudi crític com pertoca de l'obra d'aquest poeta, i de tants d'altres que també viuen en aquets llibre com Baltasar Pòrcel, Miquel Bauçà. De fet la relació que es pot veure en aquest diari entre Pòrcel i Fiol és realment molt interessant. (Entre jo mateix, no m'ho puc callar he pensat si en Fiol toca tenir més dietaris. Si en té de fa un parell d'anys segurament que en Bauçà serà una presència comuna.)De fet podem marcar una línia de trobada entre la concepció del somni de Bauça i Fiol; el primer feia una apologia del somni,i Fiol li ajuda a perfilar aquest camí d'exploració, a mig camí entre la ficció i el somni.

"Em demano si, sobre la base d'un somni com aquest, es podria fer una petita narració; de fet, és el que sembla: una narració escrita per un principiant maldestre. Amb la particularitat que no n'he inventat cap detall."

Qui vulgui rellegir les obres completes o bé Càbales del call trobararà en aquest llibre l'altre cara, o millor dit una altra cara de les múltiples que té l'escriptor (i que sense ser-ne conscient del tot tenim tots). Gran Fiol!

Anegats, ales i arrels!

2008-04-20T16:05:00.005+01:00

Els diumenges crec que són els dies que tenc més contacte amb la gent de Mallorca. És el dia que sembla que tothom té coses per contar. Em conten cada feta que sempre dic que fa més riure quan m'ho conten, que si de veres ho hagués presenciat. Segurament és que tenc uns amics una mica exagerats.
Però ara mateix en Berni m'ha confirmat una de les notícies que tot i que feia temps que m'esperava, tancava els ullls i pensava que no passaria. És d'aquelles notícies que un sap que han de passar, que passaran i que segurament és el millor; però de totes maneres faries qualsevol cosa per no veure-ho. De vegades hi ha coses que no els vols veure. No us ha passat que hi ha coses que vos agradaria no saber tot i que ho sabeu. Segurament és que encara em falta valentia per encarar la vida. Bé,la notícia és que en Jaume Mayor, l'infermer-pilot, ha deixat els Anegats. És una trista notícia per tots aquells que des del primer dia hem anat concert rere concert (bé jo l'any passat vaig fallar una miqueta molt). No hi ha dubte que els Anegats continuen el seu camí, però tot i així no puc negar que ja no serà ben bé el mateix. He vist que hi ha penjat a la seva plana un escrit d'en Jaume on s'acomiada. Esper que ens trobem més d'una vegada en altres vagons i altres estacions. Al·lots, ales i arrels!
P.S. Quan m'han confirmat la notícia m'ha vengut al cap tot d'una aquesta cançó. De vegades voldriem tornar enrere, però hem de ser capaços de caminar entre gegants ( tot i que de vegades som formiguetes).

Pla de foment de la literatura

2008-04-18T20:59:00.002+01:00

Avui tots els diaris es feien ressò del nou pla de lectura del departament de Cultura de la Generalitat. Jo que sempre com si fos encara una nina solc confiar en tot, he de reconèixer que aquests plans em provoquen urticària ja que tenc la certesa que de fet no es pot solucionar amb aquestes idess molts maques segurament a la teoria: però, i a la pràctica, com queden?
El gran problema de la lectura és que realment no sabem vendre els valors de la literatura. L'educació fomenta un tipus de nen no lector. Fan tantes activitats, absorbeixen tantes dades (que després cauen en el no res) que quan arriben a casa és normal que només vulguin asseure's al sofà i veure la sèrie o la pel·lícula de torn. Però en realitat la gent que ens dedicam a la literatura no sabem explicar què és la literatura i quines funcions té. Si, si, la literatura no és només un plaer. És moltes més coses. La literatura ens ajuda a entendre el món, ens ajuda a comprendre moltes coses que d'altre manera ens passen desapercebudes. Avui en realitat no vull parlar dels favors que ens fa la literatura, ans més bé reflexionar sobre el model educatiu. Per això recordaré la meva època estudiantil, que per lo vist, les coses encara no han canviat gaire (per desgràcia).
Encara record quan a català, la mestra ens deia, aquí en aquest vers el poeta vol dir això...Record un examen en què havíem de comentar un poema i la professora va començar a fer el mico perquè nosaltres poguéssim entendre què volia dir el poeta.
A castellà record també que em feien aprendre la vida de l'autor en vers. Encara ara hi ha autors que més que conèixer la seva obra, en conec la seva vida. Fins i tot abans vos podria dir la data de naixement, ara ja m'han fuit. Tranquil·litat. Record un professor que li agradaven molt les dates, i jo el dia de l'examen li vaig posar fins i tot el dia de la seva primera comunió. És l'únic excel·lent al meu expedient de castellà!
I en aquest mateix sac també hi incloc molts dels professors de filologia que m'havien de formar com a lectora. Don gràcies a Déu i a la vida per fer-me veure que havia de venir a Barcelona i estudiar Teoria de la literatura. No engany a ningú si vos dic que vaig aprendre més aquests dos anys que en tota la carrera.

Si no fos que des de fora em varen motivar a llegir jo diria que ara no llegiria res de res. Necessitam un canvi d'educació, i els plans de foment de lectura ja no seran necessaris.
I si és necessari aprendre a motivar la capacitat lectora, també és vera que pel lloc on venim l'educació en general tampoc no destaca per la seva consideració. Parlaré de l'experiència pròpia, que sempre és més segur. A mallorca molta gent deixa d'estudiar als 16 anys. Les raons? Ben clares, el turisme ens dóna feina, una feina ben pagada, tot i ser explotats. Això darrer tampoc no importa gaire ja que allò que importa és que a darrers de mes la nòmina ens donarà una gran sorpresa. Es treballa 6 mesos com a muls, i després ala 6 mesos de vacances! No em digueu que això no és vida!!! I l'educació i llegir, Marieta, desperta, perquè et serveix? Idò em serveix per no sentir-me un mul, si, un mul que també treballa molt durant una època, però a l'època en què no es sembra té molt bona vida davall la figuera.

Paraula

2008-04-17T20:16:00.002+01:00

Aquesta setmana tenc feina per regalar i per vendre, i no tenc temps de fer res. Ohh! Ara cercava un poema per una feina i he retrobat aquest que fa molts d'anys m'agradava tant: La paraula de Blai Bonet. Ja que ens posam a blaibotejar, també recordarem un dels poemes més coneguts: Déu Company.

La paraula

Basta dir una paraula:
"pinotell" o "baladre",
i el món sona més clar
que en claredats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga
oir "ginjoler", i sentir
la lluminosa distància
entre el color d'una branca
i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.

I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.

Déu company

Jo som el vostre ca que bava,
el meu clamor és una saliva amarga.
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí,
com un colom de mar ferit pels caçadors.
Les meves mans no han cantat,
estic a la fosca com un munt de baleigs
i la meva memòria me cruix com una garba d’aritges.
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor.
Te cant com un marge ple de canyarussins.
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibrant del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada,
i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
canten la misericòrdia de la vostra saliva.

De Blai BONET, Cant espiritual Ed. Proa, Barcelona, 1953.

Ilezakuduc

2008-04-14T23:59:00.000+01:00

M'han demanat en diverses ocasions que expliqui el nom d'aquest blog: Ilezakuduc! M'agradaria poder satisfer el lector amb un origen mític... però en realitat he de confessar que realment no sé d'on ho he tret. Ilezakuduc és un espai mític que de petita em vaig crear, i en el quan hi marxava quan em venia de gust. Ilezakuduc és un no espai, tal vegada més físic que qualsevol altre en la meva ment. Sempre he pensat que toca ser qualque paraula alemanya que de petita degué escoltar a qualque amic, i jo en vaig fer una petita variació. Realment no ho sé i per ara tampoc no ho aniré a cercar. Jo sé què és Ilezakuduc, i aquest blog segurament és un petit reflex d'aquest món a part. Sé que mai no podré fer una radiografia d'aquest món, de la mateixa manera que no crec que hi hagi molta gent que aquesta part més tancada pugui interessar.
Ah, i ja m'han convençut!Si, ja ho se, no només una servidora ha de ser l'habitant d'aquest món. Però en mi hi ha molta més gent, i també esper que de cada vegada n'hi hagi més, fins que torni velleta. Convido a viatjar amb mi a Ilezacuduc, i qui vulgui formar-ne part té la porta oberta sense demanar cap limitació. Per això després de pensar-hi rectifico, ja deixo posar comentaris!

Son Coletes

2008-04-14T13:59:00.000+01:00

J.F., un mestre d'escola anarquista que desembarcà amb el capità Bayo i fou detingut a prop de Son Cervera, cavava una fossa comuna al cementiri de Son Coletes. Potser pel fet de ser mallorquí no l'havien afusellat tot d'una, pensà mentre l'aixada treia terra roja i el soldat que el vigilava, apuntant-lo amb un fusell, s'havia quedat badocant amb la lluna plena com un pa daurat que sortia per damunt el mur.
Coneixes en Miquel Costa i LLobera?, va demanar J.F. amb un fil dolcíssim de veu.
Qui és aquest?, contestà amb violència el soldat.
Un dels millors poetes nostrats de l'Escola Mallorquina, digué J.F.
De quina escola xerres?, interrogà amb més mala llet que mai el soldat.
D'una escola de poetes. Tampoc no et sonen els noms de Joan Alcover i Maria Antònia Salva?
Sí, em sonen, afirmà el soldat.
I el nom de Bartomeu Rosselló-Pòrcel?
També, i es va posar vermelll com un pebre de cirereta. I sense més ni més pega un tir a J.F, que es va omplir la boca de terra i de sang." Biel Mesquida, Doi

Ahir i avui es fan els homenatges que pertoquen com cada any a diversos cementiris als morts republicans durant la Guerra (In)Civil. El meu millor homenatge tal vegada serà rellegir aquest conte de Biel Mesquida, Son Coletes. Mesquida una vegada va dir que un conte és com una mena de pastilla d'avecrem. Es tracta de literatura comprimida que produeix irradiacions constantment, com una central atòmica. Jo ara tornaré a citar i vull recordar tots aquells que quaque dia han mort per una idea.
" Z de S/Z de Roland Barthes. La literatura estudia les noves formes de dominació. La literatura lluita contra les transgressions rebudes. L'escriptor és un franctirador d'escriptures. Per a la literatura, per a l'art d'escriure, només hi ha una regla total, i és que no hi ha cap regle." També és evidentment Biel Mesquida.
També podeu llegir un article de la ment lúcida de Nadal Batle, que les seves paraules siguin invocades i no morin mai.

Felanitx, aquest és el meu poble!!!!

2008-04-13T21:31:00.000+01:00

Felanitx. Sembla un nom actual com telecom, fax... I, per contra, és el nom del meu poble."
D'aquesta manera tan particular Miquel Bauçà descriu allò que és Felanitx. Avui no parlaré molt d'en Meravell, que després mai no tenc aturador. Només diré que segurament aquest és un dels fragments que els meus conciutadans felanitxers coneixen més de l'obra del gran poeta nostre. A mi sempre m'ha agradat aquesta definició de Felanitx. Els felanitxers, com direm després som molt bravejadors i estic ben segura que el primer que vàren mirar d'El Canvi va ser aquesta entrada. (Segurament ho dic per experiència pròpia.:))I com que en Meravell era ben llest ens va fotre i ens va dir el que realment pensava d'aquest poble. I si els felanitxers si una cosa ens caracteritza és la bravetjaria de ciutat.Fa una bona partida d'anys Llorenç Valverde en el pregó de Sant Agustí Felanitx va parlar que una de les proves de foc per saber si realment un era de felanitx era si bravejava. Jo per aquell temps no entenia què volia dir. Jo no trobava que bravejava. Però quan vaig començar la universitat hem vaig adonar que tenia tota la raó del món. Sense voler ( i ho dic de veres, ho faig sense voler) ja em trob amb la paraula Felanitx a la boca. Durant un temps el tema me tenia preocupada, i record que en Nadal Batle me va dir que qui estima lo seu no és dolent. I tenia tanta raó...
A la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys hi ha unes quantes referències a Felanitx i al Port (un dia d'aquests en parlaré: gran novel·la). Jo en destacaré un fragment que em va fer sentit identificada. De vegades un té ganes de fugir, i no sap ni per quines raons ni tan sols cap a on vol partir. Quan som a Barcelona voler fugir cap a Mallorca és una via, que sempre he pensat que és més una excusa que una realitat. Bé, vet ací el fragment:

"El camp. Si fos a Mallorca aniria a veure els meus avis, als afores de Felanitx. Em deixaria mimar. En arribar a la casa, una masia de 1719, sentiria l'olor del frit a la cuina, o del tumbet. El meu padrí m'hauria saluda des del tractor, sota un capell de palla. I en Bogart, un vell ca de bestiar, intentaria saltar al meu voltant, sense éxit perquè li pesa el cul. La meva padrina, advertida pels lladrucs, sortiria amb un gastat davantal de quadres i un Record a la boca. Al seu paquet de tabac negre, oblidat junt a la pica, posa que "fumar mata", i ella fa quasi cinquanta anys que en fuma un de sencer cada dia igual que si begués aigua. En té vuitanta-sis.
Em diria: "Com anam?!, com si ens haguéssim vist ahir, i seuríem tots tres i el ca a la porxada, prendríem un aperitiu. Potser una cervesa, potser un Xoriguer amb llimonada i uns cacauets. La meva padrina s'aixecaria cada dos per tres per controlar que no se li crema el menjar. Dinaríem a dins, separats de les mosques per una cortina de cordes anuades que ella va fer, com tambñe féu quasi tota la ceràmica, i les rajoles de les cases, i tots els jerseis que ens posàvem de petits."

I és que tornar a Felanitx és tornar a la tranquil·litat, a sentir veus conegudes que et demanen "com anam" com si ahir ja t'haguessin vist quan en realitat fa setmanes que no sabien noves de tu. És quan dius ja torn ser a casa. Ah, la foto de damunt és evidentment des de les escales del calvarí. És una vista que m'agrada molt. Sempre hi vaig amb na Lluneta a passejar i de cada vegada m'agrada més. Aquesta visió panoràmica de la comarca de Llevant m'ha fet venir al cap la cançó LLach-Ocults. Sí, sí la cançó és del grup mallorquí, Ocults (quants de records, oi?)que canten una cançó que m'agrada de LLuís Llach:

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.

Ja tenc el passatge

2008-04-10T16:23:00.000+01:00

Avui, ahir i abans d'ahir han estat uns dies una mica atabalats. Avui abans de les 12 de la nit he de lliurar un treball que em du pel camí de l'amargura. I demà tenc dos exàmens. A més he agafat un parell de feines que sabia que no havia d'agafar, però si, la senyoreta ha tengut la gran idea de dir: venga, si és tan important! A més ara venc de fer una cerveseta (només per agafar idees) i feia molt bon estar a la terrassa de devora casa. Buff, quin bon estar! Ara hi tornaria...
Avui al Diari de Balears hi havia un article del Melcior Comes que m'ha agradat. Demà o demà passat crec que en parlaré una mica, i també de n'Andreu, gran personatge. També he rebut un mail d'una amiga que m'ha recordat que encara no havia comprat el passatge per anar a Mallorca per l'aniversari de na Regi ( i li vaig prometre que hi aniria, i si ho promets, ja saps!). Res, l'he comprat i a més també he comprat el definitiu. Uff, ara ho he contat al pis, i gairebé hem plorat tot juntets. Però, no, no, no m'he de repetir que ja ho tens clar.
A més avui m'ha trucat el meu amiguet, Ferran que demà farà quatre anyets, i m'ha contat que em vendrà a cercar per poder anar a la seva festeta d'aniversari del dissabte. Jo no entenia res, i després m'ha explicat que pel seu aniversari ha demanat un avió, i que ara podrà venir a veure'm quan vulgui. Uff, quin nin més maco, me'l menjaria!Però qualque cosa em diu que ho tendrà una mica difícil per arribar fins aquí...
Venga ara si ja m'he de concentrar i repetesc: ja tenc el passatge!!!Ho havia de contar. I repetesc com és que sempre he de fer les feines a darrera hora. Si, si, ja sé es treballa més bé sota pressió, però sempre estem de la mateixa manera. Però bé m'imagín que és la meva manera de ser i ja no ho canviarem. Ara ja nedam.

Els records no s'haurien de poden robar

2008-04-09T11:02:00.000+01:00

Avui al Diari de Balears hi apareix una entrevista d'Antoni Vidal Ferrando, satisfet després de guanyar el reconeixement de la crítica de Serra D'Or pel llibre L'illa dels dòlmens. La frase que encapçala l'entrevista m'ha acabat de deixondir avui dematí quan encara les lleganyes no em deixaven badar del tot els ulls: «L'edificació a l'Illa ha estat feta sobre l'ànima i les petjades dels nostres avis» No he llegit el darrer llibre de Vidal Ferrando, però ho farem un dia d'aquests. L'entrevista m'ha fer recordar aquesta societat tan il·lògica de les Illes de considerar-se tan conservadors, i a la vegada han deixat que l'illa a poc a poc perdi la fesomia i de cada vegada sigui una illa diferent a la Mallorca que jo de petita vaig conèixer. Sempre m'ha fet gràcia aquesta mallorqueta meva que donen la culpa als alemanys. Jo som una gran defensora dels alemanys. Sempre he pensat que ells sí que han volgut conservar l'illa. Els alemanys que de tant en tant són els únics culpables per molts companys meus no deixen de ser en el fons un defensors d'una Mallorca més idílica. Si fós per ells segurament els agradaria retrobar-se amb una la famosa imatge de l'illa de la calma. I hem estat nosaltres, els mallorquins, que no ho vàrem entendre bé, i vàrem començar a sortir com a bolets (esclatasangs) hotels de grans dimensions, fets sense cap pensament de futur. Vàrem començar a fer autopistes, i més autopistes sense pensar que es destruïen molts dels llocs macos de les illes. No sé si realment puc explicar el que pens de tot això. Però bé ho exemplificaré amb Cala Sa Nau. Cala sa Nau és una de les platges de la meva zona més maques, i també més conservades per ara, sobretot en tant que hi ha dificultats per construir-hi res. És una de les platges, racons que quan hi vas amb gent de fora solen queden bocabadats (Si no vaig errada Narcís Comadira té un poema que parla d'aquesta experiència). De fet, és aquesta paisatge el que molts de turistes cerquen. Fa un bona partida d'any es va posar en marxa uns plans de fer-hi un hotel. Només de recordar aquell projecte ja se'm posa la pell de gallina altra vegada. El projecte era ideat per mallorquins, "coneguts" que també han passat moltes bones estones a la Cala Sa Nau tranquil·la. I només quan varen veure que allò era un projecte- font de molts de diners, els records varen arreconar en la memòria, i cap a construir que falta gent. Ara hem vé a la memòria el poema de Bernat Metge sobre els diners, que tant m'agrada repetir, i aquells dies varem repetir tant, eh? També he pensat allò que diuen els Anegats: "Pa per avui, fam per demà." I en tenen tanta, de raó. I és vera que ja hi ha molts de paisatges que mai no recuperarem però també vull pensar que té raó Ponç Pons quan a Nura diu:

"No està tot esfondrat no hi ha cap terra eixorca
podem fer del futur una pàtria més digna."

Sí, al·lots encara hi ha moltes coses que es poden fer, i cal que ens llevem la son, i defensem el que pensam i no deixem que mai no ens vulguin robar els espais dels records. També ho hem de fer per si volem que el dia de demà els nostres fills i néts, nebots i tot el que volgueu puguin arribar a estimar l'illa de la mateixa manera que els meus pares em vàren fer estimar-la a mi. QUI ESTIMA MALLORCA, NO LA DESTRUEIX.

Un poquet de Penya sempre va bé quan surts de la sala d'operacions

2008-04-08T11:43:00.000+01:00

En aquests moments operen en Xavi d'Eu Port (no en jo venc). Vaig pensar que avui dematí et trucaria només per desitjar-te bona sort, però ja saps això que diuen "Qui temps espera, temps li falta." I et jur que aquesta vegada no és cap excusa baratera. Quan dinava m'ha vengut al cap el flash quan em deies: el dimarts m'operen i que hi pensaràs?Idò ara em fa ganes parlar de tu. Operen en Xavi i encara que és una operació que no és gaire complicada, m'agradaria poder estar devora tu en aquests moments. Els amics també són per això. I m'apostaria un gínjol (i no m'ho apost per qualsevol cosa que els gínjols són sagrats) que avui vespre no has dormit gaire tranquil. Bé si t'has fotut un Diazephan toques haver somiat amb àngels i amb tot el que tu vulguis. I ara em diràs: jo, més tranquil que mai he estat. Je,je,je, i la Mare de Déu nom Esteve. De les persones que he conegut darrerament (ja fa 4 o 5 anys! Què vells que tornem!!!) tal vegada tu ets la persona amb qui més m'agrada parlar. Així com els altres em diuen, no, vina, vina que ja et trobem a faltar. Tu ets l'únic que em diu: parteix, viu, no pensis amb qui t'espera a casa que sempre hi seràn si és vera que són els de casa. Jo crec que tu em faries creure en qualsevol cosa. Si tens un cosa que no et deixa viure, res li contes a ell, i acabes que et penedeixes del nivell d'estulticia que de vegades arribes a assolir! Amics com aquests han de formar part d'Ilezakuduc, jo no en tenc cap dubte!
Avui unes altres cançonetes d'en Penya (Un pare vilafranquer motiva molt). Avui res de música de la teva. "De tot cor" desitjo que quan torni poguem fer un brindis per celebrar que ja estas més sa que un gra d'all, i ballarem "Duc el dimoni dins jo". Un altre gínjol que en el fons t'agraden molt. Si, avui ho has de reconèixer: bona elecció i deixa de pegar-te tocs pel cap!

Avui he anat a la platja

2008-04-06T22:19:00.000+01:00

Avui he anat a la platja. Només m'he mullat els peus. M'agrada tant anar a veure el mar. Crec que per mi seria impossible viure en un lloc en què la mar fos massa alluny que no hi pogués anar en qualsevol moment. Quan enyor Mallorca de vegades vaig a la Barceloneta, i toc l'aigua i amb un no res, em transport a Cala Marçal o a Cala Sa Nau. Tanc els ulls i pens que ja he arribat, davant meu només hi ha blau. Això toca ser cosa de la gent d'illa.

No record el dia que vaig aprendre a nedar. Sempre he pensat que primer degué aprendre a nedar, i després a caminar. Si que record la primera vegada que vaig anar amb bicicleta, però no amb la barca. M'agrada anar a la mar, i veure com les ones envaixen el meu llarg cos. La darrera conversa llarga i interessant, Miquel, va ser precisament de nit a Cala sa Nau. Fou una conversa molt bauçaniana, com ens deien.

Si vull pensar encara vaig al mar, i record tots els horabaixes al moll amb la pasteta i les nostres competències per veure quin dels dos agafava més peixets. Ja no he tornat a pescar, tampoc no m'ha fet mai més ganes.

Odio i m'encanten els diumenges. M'agradaria poder tornar enrere i anar a pescar, i et juro que no et fotria cap peix més. M'agradaria tant poder oblidar, i deixar de pensar en tu i en la resta. Però els diumenges ara s'han convertit tal vegada en la manera que tenc de reflexionar. I ara que tenc més temps, hi ha més dies que són diumenge i tenc més ganes que mai de tancar aquesta pàgina. Sempre et recordaré i sé que mai no podré oblidar la conversa a la Cala Sa Nau. M'agrada la mar.

Ara et deixo amb la cançó que emana aquells anys. És l'única cançó que sé tocar amb la guitarra. Et vaig prometre que n'aprendria, i aviat farà vuit anys que ja no hi ets, i encara no he complit la promesa. Però et juro, i pos tothom com a testimoni que d'enguany no passa.

Wa yeah, el misteri de l'amor!

2008-04-05T15:27:00.000+01:00

Wa yeah, això és el primer que puc dir una vegada que he acabat El misteri de l’amor. No dubtaré a dir que les lletres d’Antònia Font solen ser poesia. Aquesta novel·la és la poesia d’Antònia Font duta a la forma narrativa. Què en podem destacar? El misteri de l’amor és una obra original, que et deixa bocabadat en més d’una ocasió. Destaca per les imatges surrealistes, aquesta fluctuació de no poder separar de vegades els límits entre el somni i la realitat. Imatges que no són imatges buides de significat, que d'entrada poden fer riure, però si hi penses una mica són imatges inconnexes que de vegades també han passat per la teva ment. I ets dius a tu mateix que realment l'home és una mica incoherent, i que de vegades deixam de fer les coses que en realitat ens agradaria fer o dir. Quantes paraules hem callat al llarg de la nostra vida? El fragment de l'escultura en forma de vulva que persegueix l'escultor i la seva dona és una imatge totalment psicodèlica. I al manco jo, no he pogut deixar d'imaginar-me que efectivament vaig conduint per l'autopista de Llucmajor, i la cotorra passa per davant mi... Ja que som en l'espai de la ficció tot és possible i tan real com la vida mateixa.
La novel·la té bàsicament dos espais molt ben identificats. Qui coneix els llocs en pot fer una recreació perfecte pels espais de la novel·la: Campos, la plaça Major de Ciutat, Barcelona, el futur... En temps és molt relatiu, en tant que l'autor és de mallorca i allà: “El temps és relatiu, tots els mallorquins ho sabem i ho practiquem.” Per tant, a la novel·la no pot ser d'altra manera.
I allò que més m'agrada tal vegada serà la reflexió vital de l'autor, la recerca del sentit de la vida al llarg de cada una de les pàgines que acompanyen també aquest viatge per part del lector. Us exposo un parell de fragments que m'han agradat molt:

“(...) quan vaig saber això tan cursi de les petites coses, que per entendre el Ser no s’ha de pensar mai la pregunta, o més ben dit, que per superar el trauma del Ser no ens hem de qüestionar mai quina és la seva procedencia metafísica. Feia un ventet molt optimista i després d’un cigarro i deu minuts, vaig agafar l’estel i vaig baixar.”

La novel·la ens vol fer veure que l’univers és una cadena d’esdeveniments que ens afecten més o menys. La materia s’organitza i les partícules van combinant unes amb les altres en una línia temporal. I la vida no és altra cosa que això, un anar cercant sentit a moltes coses:

“Tu sempre ho vols conduir tot i això és imposible, hi ha un percentatge molt elevat de tot el que ens passa que mai no ho podrem preveure ni controlar ni moltes vegades entendre una vegada passat.”

Home l’alter ego ha de dir : jo no entenc moltes coses i m’he d’aguantar.”

En el fons la novel·la és una apologia de l'amor: “sóc perfectament de carn i ossos i t’enyor com cent mamuts al galop.” La recerca del sentit de la vida tal vegada passa per intentar entendre què vol dir estimar i si realment és possible. Ens explica l'amor des de la perspectiva d'un quadrat amorós, dues parelles que es foten les banyes mútuament. Al principi de la novel·la, el jo es troba perdut ja que el seu "amor" ha fuit, i totes les coses que hi ha a la casa li emanen records de la seva història. En el fons desitja sentir el pany de la porta i sentir la veu de l'estimada que li digui: ja he arribat. Però quan un sap que això no passarà, vol creure que "tranquil, l'amor és només una harmona que se dispara, que se dispara precisament ara." Voler veure l'amor com una fusió química, racional, quan en realitat més d'un mai no ha pogut entendre res. En el fons, els homes encara som més animals d'allò que més ens pensam, i de vegades l'instint és més fort que la raó.
Al llarg de la novel·la el jo narrador ens demana Fin? Fin? de vegades costa dir fin, i de vegades, Miquel, un ha dit fin quan en realitat desitjaria dir: segona part.

Si és per promocionar...

2008-04-03T20:57:00.000+01:00

D'entrada he de dir que no tenc res en contra del grup El canto del loco. Sempre he dit que en aquesta vida hi ha d'haver de tot, i seré molt falsa si dic que no he ballat mai en ma vida res d'El canto del loco. Si, si, si...però també seré molt falsa si no dic que m'indigna que els hagin escollit per representar el turisme de les illes. Mira el tema del turisme de qualitat no crec que es pugui aconseguir coprotagonitzant l'illa amb un grup que estic ben segura que si ha vengut a Mallorca qualque vegada ha estat només per fer qualque bolo, per agafar una gatera per s'Arenal... Mallorca, i les Balears tenim grans grups de música que podrien representar la nostra terra molt millor ja que ells sí que de veres estimen la terra en tant que és part seu. Hi ha molts grups, entre ells avui en destacaré un parellet, que amb els diners que la Conselleria invertirà tendrien un camí més planer:

- Antònia Font i també
- Anegats
- Tomeu Penya
- Fora d'es Sembrat
- Ja t'ho diré

Tòpics que fan més mal que bé

2008-04-03T20:42:00.000+01:00

Avui quan tornava de la uni he coincidit amb un mallorquí al ferrocarril. D'entrada no és res gaire excepcional, ja que com diu en Xisquet realment som una "puta plaga"... El fet és que jo parlava per telèfon i m'ha demanat: - i d'on ets tu?

Al principi m'he quedat en silenci. No estic avesada que la gent em demani pel carrer o bé al tren d'on sóc. M'he adonat que el que passava era que era de mallorca, i volia dir-me de quin poble era o si era de Palma.
Jo clar que he dit que si, i m'ha començat a xerrar. Deia que tenia ganes de xerrar amb qualcú "com Déu mana". Hòstia tu, jo aquesta casta de comentaris em posen la pell de gallina. Em comentava que ell a Barcelona ha de parlar en la llengua espanyola ja que aquí "no m'entenen". Al principi parlava un mig català estrany, però la gent només em feia ganyotes. He quedat bocabadada, i de fet, encara ara hi estic una mica... Durant aquests anys que he viscut aquí he sentit mil vegades això del "mallorquí és molt dolç", "m'encanta"... Buff, arriba un dia que dius, ostres tu, ja basta... I també hi ha gent que a la primera no m'ha entès, però sempre he parlat en català, en el meu català de Mallorca. Crec que aquí no ens entenen gaire pel fet que ells no estan avesats a sentir el parlar de les illes. D'altre manera no em cap dins el cap! També la gent és molt primmirada... i simples canvis els costa d'acceptar. Us pos un exemple que a mi sempre m'ha fet ràbia. Com sabeu a Mallorca generalment ioditzam, així enlloc de dir tallat diem taiat, o fins i tot taat. Quan jo aquí deman un taiat, no em solen entendre! Un dia, i aquí em ficaré amb en Mitos, quan a Can Moix (Mallorca) vaig dir un tallat, em va mirar amb cara estranya: a mi, no em vagis amb aquestes verbes. No si encara recuperaré el "cortado", i així sortiré de totes aquestes disquisicions.
Home de Déu, si s'escolta una mica amb l'orella oberta no crec que sigui tan mal de fer entendre's! Al meu pis, com sabeu, hi ha una noia de Perú que fa només mig any que ja és aquí, i ja entén més o manco el català i el català de mallorca també! I ella no té cap problema... Parla per telèfon amb els de casa, amb els amics i més o manco pot seguir les nostres converses. Res que no sé fins a quin punt és un tòpic que els catalans no entenen els mallorquins. Tòpics que realment fan molt de mal (o al manco fereixen la meva sensibilitat).

El fet crec que és per mor que Tv3 fa que el català que hi aparegui només tengui un model, un català xava i ja van ben alerta que no entri cap parla que sembli de fora de la ciutat Comtal.
I ara mentre escrivia això, mirava Caçadors de paraules que avui són per Manacor. He deixat d'escriure, i ho he mirat atentament. La meva gran sorpresa ha estat quan ha sortit la meva tieta, la germana de la padrina. Ostres tu, la tieta Antonina! Programes com Caçadors de paraules ens fa veure que si que és possible encara que la gent s'avesi a sentir i a entendre els diferents dialectes del català, i que tots poden ser una riquesa i el punt ideal per crear la unitat del poble català. És una llàstima que Caçadors sigui tal vegada una excepció, i com diuen, un aglà no fa que ja hi hagi bona anyada. A classe amb una de les correctores de Tv3 el dimarts corregíem un text del No em ratllis. Hi havia la paraula gaudir, que seria el principal substitut de disfrutar, com sabeu un flamant barbarisme. Deia que en col·loquial hi havia presentadors, actors... que no es sentien còmode amb el gaudir. Jo vaig proposar el mot passar gust, que és el que solc dir jo ( i si ja és molt elevat el gaudi, passes un guster). Res que la profe va dir que això els catalans no ho entenen. No sé tan complicat tampoc no ho trob...
Res, res són coses que hem de menester reflexionar tots plegats una mica! Per ara només dic "remil sagrades de putes que s'ha fet de tard ja!"

En moments de dubtes, Bauçà serà la solució

2008-04-02T13:19:00.000+01:00

L'altre dia parlava amb un company i em deia que un dia d'aquests sortiria un article del Carlos Delgado Truyols, flamant batle de Calvià, que despertaria més d'una sensibilitat. Demano el més gran perdó des de la part més interna del meu cos al Sr. Delgado, però encara no he après a escriure en balear. Diuen que de tot se n'aprèn en aquesta vida...
Vet aquí l'article.

No sé si riure o plorar. Encara hi ha gent a casa que pensa d'aquesta manera, i el que és més fort és que ho diuen sense complexos, amb la cara ben alta, i no dubten a repetir els tòpics del gonellisme de l'època de la fam. En aquest famós article es recorda un seguit de gramàtics que la història de la lingüística encara no ha tengut gaire en compte. No sé per quins motius serà??? I a la vegada el senyor Delgado obvia tots els altres treballs de lingüistes mallorquins que sí, sense saber-ne el perquè,són reconeguts, com Gabriel Bibiloni, Corbera, Francesc de Borja Moll, i tants d'altres. Segurament serà que aquests darrers s’han venut. Si, si, ja ho veig ben clar ara. Delgado recorda les paraules del "catedràtic i filòleg" (juas juas) Joan Vanrell. Recordem és el distingit senyor que dirigeix la reconeguda "Academi de sa llengo baléà". (Els felanitxers no podem ser balears ja que nosaltres sempre pronunciem la -a d'academia. És un dels trets que ens diferencia d'altres balears. Ja he trobat la via del meu futur. Crearé una academia de la llengo felanitxera.) És el mateix senyor que va permetre que a sa fuya , publicació sobretot molt seriosa es donés una pasterada de diners a aquell que lliurés el coll del Sr. Sebastià Alzamora, venut a la pàtria catalana i desertor de la balear. Res, res de vegades articles d'aquesta classe com els del Delgado em fan desvariejar una mica...i per posar una mica de raó recordaré les paraules de Bauçà:

Acceleració, L'. [...]
I conseqüentment em repugnen aquells que avui exhibeixen la seva cretina seguretat que entenen el present. He hagut de prendre mesures resoludes: no escoltar-los, no llegir-ne res. El que pugui entendre -la visió global- he de ser jo mateix que m'ho faci. Allò de la Bíblia que vindran falsos profetes és una magnífica intuïció. M'he acostumat a refer cada dia la visió de conjunt. És incòmode, però sense fer aquesta gimnàstica estic convençut que enfolliria definitivament. Segurament és l'horror d'aquest pensament que em fa fer aquest exercici de refús i de neteja.
Ara bé: aquesta acceleració, essent universal, implica alhora una paràlisi forçada d'altres comportaments. És per aquesta raó que jo m'he fet eremita i he imaginat la teoria del Canvi per poder endurar-la i justificar-la. En la pràctica, jo no la puc viure. Però el fet que pugui fer el que faig vol dir que està bé. Molt bé. Molt bé, en el sentit que hom no hi pot corregir res. Abans, era constant la pressió de les iniciatives a voler canviar les coses o bé perquè no canviessin. Això s'ha acabat. Hem entrat en el Canvi.

La llengua dels savis

2008-04-01T13:20:00.000+01:00

Avui us vull contar un conte. És un conte que sempre m'ha agradat molt. Record ben bé quan de petita l'amo en Pere Joan m'agafava i em deia:
- Marieta, tu no pots fer el mateix que els nins. I si et quedes amb mi. Et contaré un conte!
L'amo en Pere Joan era més viu que un caliu, i sabia que a mi amb un conte em podien encantar de mala manera. Jo mai no entenia el motiu pel qual jo no podia fer el mateix que els nins. Però amb els anys hi he pensat i crec que he arribat a intuir-ne una idea, peròò ja mai no ho sabré. Bé, bé, anem al gra, és a dir, al conte.
Això era una vegada en un poblat un mestre i el seu deixeble conversaven, i sense saber-ho el deixeble va aprendre una de les lliçons més gratificants de la vida. En aquest mateix poblat hi vivia només una família, una família molt pobre, que vivien gràcies a una vaca. Si, a una vaca que li proporcionava llet, formatge... Aquella vaca era d'or en tant que era el futur de la família. El mestre li va dir:
- Veus aquella vaca d'allà és l'únic mitjà d'alimentació que té aquesta família, i tu avui la mataràs.
- Com????- Va dir el deixeble. No, no sóc incapaç de fer-ho, aquesta família sense la vaca moriran.
- He dit que la mataràs ara mateix!
L'alumne va obeir. De vegades els alumnes no ens queda altre remei que obeir, i mira ja tenim una vaca morta, un deixeble trist i una família que no s'ho podia creure.
El deixeble i el mestre vàren seguir el seu camí. El deixeble de tant en tant li venia al cap aquella pobre família i es demanava com devien estar.
Varen passar els anys, i el jove ja no era tan jove. Tenia una feina a la ciutat, i un dia va dir a la seva dona:
- Jo no puc pus. He d'anar al poblat a veure com es troba aquella família. La consciència no em deixa dormir ni em deixa ser feliç.
Res el jove (que ja no era tan jove) va agafar els tapins i cap al poblat es partit.
Quan arriba el poblat veu que ha esdevingut en un poble gran i molt maco. Cerca bé el poble, mira bé les fite i no entén res. Serà que s'ha perdut!!! Res, troba un home vell al centre del poble, i li demana:
- L'amo crec que vaig fuit, però fa una bona partida d'anys vaig passar per aquestes terres, i només hi havia un poblat petit i pobre.
- No vas gens fuit. Aquest és el poblat que cerques!
- Vaja, i quan jo hi vaig passar hi vivia només una família. Sabeu que se n'ha fet d'aquesta gent? És que m'agradaria veure'ls un altre cop.
- Buff, la família que cerques és l'amo de tot això. Varen fundar aquest poble amb una industria molt potent...
El jove no s'ho podia creure...no entenia res! Va cercar l'amo del poble, i li va confessar que feia una bona partida d'anys qualcu li havia matat la vaca, i varen haver de cercar altres maneres de subsistència, i ara eren una família feliç.

Record que de petita a mi aquest conte m'encantava. I l'amo en Pere Joan em deia per això tu mai no has de tenir por de res ni de ningú. Has de fer tot el que estigui en les teves mans per ser feliç sense fer mals als altres. Jo sempre reia, i crec que en part li he fet cas a l'amo en Pere Joan. Però ara que he recordat el conte m'adono que si el senyor pobre havia aconseguit aquesta fortuna segur que haurà caigut en la dinàmica del poder, de l'estafa...No sé què s'haurà fet del poblat ni del poble, ni sé si seriem més feliços si només viviem amb una vaca. Però bé ara ja és impossible voler recuperar aquests paradisos perduts.

Presentació Roc Casagran

2008-04-01T08:29:00.000+01:00

En aquesta vida sempre hi ha gent per totes les coses. Aquí una servidora sempre li ha agradat anar a les presentacions dels llibres dels autors que li agraden. Sóc conscient que normalment en les presentacions mai no es diu res de l'altre món. Tal vegada és la manera que tenc de dir que seguesc els autors d'on vaig a la presentació. Coses de la vida! No solc anar a presentacions de llibres dels quals en desconec la seva obra. Repetesc coses de la vida!
Ahir vaig anar a la presentació del llibre del Roc Casagran. Va ser una presentació molt maca,emotiva. La presentació es va fer en un corral (com en diria la padrinetaaaa. Tot i que feia un fred que pelava va ser molt entenedor i motivador per tots aquells que encara no han llegit Austràlia (si és què qualcu encara no ho ha llegit!!!).
Primer hi va haver un recital a càrrec del Roc i del Xevi Grimau. He de confessar que no coneixia el segon poeta; però em va semblar que ho va fer força bé. Els dos recitadors acompanyats d'un músic amb cara riallera que semblava que tocava el cel darrera aquell saxofo que tant bé tocava. També ens feia semblar que nosaltres erem al cel, a un cel en el qual ens agradaria viure eternament.
Després es va presentar el llibre a càrrec de l'editora i de l'escriptor Antoni Dalmases. El parlament de l'escriptor van ser les paraules d'un amic que presenta el llibre de l'amic al qual no sap si n'és el mestre o bé el deixeble. Va aprofitar l'ocasió per repescar un escrit de quan el Roc era més jove, i ell n'era el seu professor. En conclusió només puc dir que efectivament la literatura pot ser una eina per aconseguir la felicitat.
De tornada a casa vaig reflexionar a bastament sobre el meu futur. Ja veis...Encara no sé què faré, però tenc clar que l'any que ve retornaré a la meva roqueta estimada. S'ha acabat ja l'aventura barcelonina! No sé si seré capaç de retornar a la rutina de la tranquil·litat, però de vegades el cos ha d'aprendre a avesar-se a les coses.
M'he plantejat molt si el meu futur realment passa per ser una profe, la profe de català. El meu amic Xavi sempre diu que les profes de català són unes ràncies aburrides, però que sempre estan molt bones. Sempre m'ha fet entre gràcia i peguera aquest comentari. Però ahir pensava que si som profe m'agradaria qualque dia trobar un alumne que com el Roc escrigui tan bé, i que jo me n'adoni. M'agradarà quan ja estigui retirada, seure'm a la camil·la i llegir les novel·les dels meus alumnes. No sé...ja veurem!!!

Qualque dia despertarem?

2008-03-30T19:06:00.000+01:00

Sempre he pensat que els mallorquins vivim en un món a part. Som tan tranquils que ja poden entrar a casa a robar que fins i tot nosaltres indicarem als lladres allà on hi ha les millors joies. Si no és d'aquesta manera no puc entendre com és que a Mallorca es fa un metro, s'inunda quan plou. Quina genteta pensa planteja una obra tan cara i tan gran sense pensar que qualque dia plourà...Res però els mallorquins ens ho agafem amb rialles, i no ens queixem ni res. Jo només m'imagin un mallorquí que fa una casa nova, i l'arquitecte no pensa en posar un engrallat per on passi l'aigua. El dia que comença a ploura i s'inunda tota la casa, les portes noves es mullen, el sofa nou de trinca queda ja que només té com a futur ser llençat. Res us puc assegurar que el mallorquí mouria cel i terra fins que aquell arquitecte ho passés ben puta, més puta que el betum com es sol dir.
Bé, però com que el metro és una obra de tots els mallorquins ens ho agafem amb rialles, i fins i tot li donem la culpa als nous polítics que aquests, pobrets no en saben res!
Després ens surt un regidor que gasta pastarades de diners en locals nocturns i amb cocaïna, i jo me cago en tot, quanta gent passa gana, quanta gent té problemes. L'Ajuntament no té prou diners per aprovar aquest nou projecte, però ves tu que si que en te per aquest regidor, pobret que té tantes necessitats!!!! Els mallorquins, que fem, alçam els braços i diem: que hi farem, tots els polítics son iguals.
DEu meuuuu que he fet jo... Sóc mallorquina, així que hauré de riure el dia que me clavin el punyal, i encara els hi hauré de donar les gràcies.

Jo també m'apunto: vull anar a Austràlia!!!!!

2008-03-29T17:51:00.000Z

No us faré cinc-cèntims d’Austràlia de Roc Casagran en tant que en trobareu a la xarxa per pa i per sal. Només diré aquelles coses que el meu cos em diu que digui. Llegir Austàlia és com una manera de sentir-te entusiasta per fer front a la realitat que ens trobem. Roc Casagran forma part d’aquest grup de gent entusiasta que fa que t’adonis i et recordi que les coses poden ser de la manera que un vol. S’ha dit que amb aquesta novel·la Roc obri una encletxa per intentar copsar la felicitat. No sé si cal que parlem de la felicitat. És possible ser feliços avui en dia? Es podrà dir mil coses sobre la felicitat, però per mi la felicitat no és altra cosa que la manera en què tu mires el present i el dia de demà. La felicitat són aquelles cucalles que tu de tant en tant decideixes que són més bones per tu i per la teva salut. A Austràlia, ens fa adonar una aposta ferma: la imaginació pot ser una de les vies per aconseguir la felicitat, i la literatura és una de les formes màximes de imaginació.
Austràlia, mostra les expectatives d’uns joves, els neguits de viure avui en dia, una època del Benestar que ens volen fer creure que tot ho tenim molt fàcil, quan en realitat tal vegada som la generació que més ens costa poder aconseguir les coses des de les més banals fins a les més importants per a l’estabilitat com a persones. Hi ha qui ha dit que els personatges són massa arquetípics i poc construits. Al primer diria que no ja m’agradaria a mi que fossin arquetípics, que tots fossis capaços els dissabte a la nit d’anar al bar de la cantonada i mirar i plantejar-se ser feliços. I poc construits, no, això sí que no! Estan construits amb les dades necessàries. Tot allò que Roc diu és perquè té sentit, i és que Austràlia si destaca per una cosa és per la tria dels elements justament necessaris, i eradicar totes aquelles males herbes que de vegades no ens deixen veure allò important de l’obra. Únicament es descriuen els elements que són necessaris. Roc deixa a mans del lector que acabi de dibuixar el lloc, els personatges. Deixa lliure de poder extrapolar la seva història a part de la història que com a lectors nosaltres voldrem construir.
Recoman llegir Austràlia, i a la vegada, que es recuperi la seva obra poètica. El principi Petra, una de les quatre protagonistes abans de marxar tanca la porta del despatx amb una gran empenta. És una imatge que m’agrada, que crec que es podria veure com la manera que tenim el joves per veure la realitat a la qual hem de fer front Aquesta imatge de la porta que volem que faci un gran estrèpit, però té un sistema massa acurat que ja preveu que la porta es voldrà tancar amb qualque portada (segurament ben merescuda). És el sistema que no ens deixa badar boca si no anem de la seva banda. Només tenc coratge que de tantes portades qualque dia la porta es tancarà com Déu mana, i despertarem d'una vegada del nostre son etern. Per ara, jo també m'apunto i ara us deixo que marxo a comprar els passatges cap a Austràlia!!!!

D'amants com nosaltres en són parits ben pocs

2008-03-28T22:49:00.000Z

Avui he vist diversos blogs que han dedicat un escrit a l'Estellés, poeta. Odio aquesta cultureta de recordar els poetes en dates d'aniversari. Què voleu que us digui em recorda aquesta actitud fatxenda ( que em treu de polseguera ) de dur flors als nostres morts el dia 1 de novembre. Als morts que jo estimo els duc dins la memòria, i també les hi porto flors només aquells dies que el meu cos em demana que ho faci. Mira els catalans fem el mateix amb els poetes. Quan mor o bé per l’aniversari aprofitem l’ocasió per dir quatre paraules, pegar quatre bambelletes, i tornar a casa amb els calçons mullats després de l’alegria d’haver estat bons catalans. Molt bé català, molt bé!- sento com em donen el cop a l’esquena, mentre em quedo sense aire, sense ànims. Llavors succeeix com sempre a la nostra cultura, retornam al silenci i a l’oblit . Ja haurem tornat a perdre, a ser derrotats des de dins. Sembla que de vegades tinguem un bon pilot de cera a l'orella, i no recordem allò que Eliot ja ens va avisar: bàrbars són els pobles que no honoren els seus poetes. I mireu quines coses, jo avui també (no vull ser menys és clar) també parlo de l’Estellés i un n’ofereixo un petit tast. Aquest poema d’aquí un any i busques segurament si Déu vol serà recitat enmig de l’altar major de l’esglèsia de Sant Miquel de Felanitx. Fa un parell de posts vaig contar que la meva millor amiga es casa i m'ha demanat que en faci de testimoni. Em va demanar si podia llegir un text de missa o encara millor meu "ja que tant t'agrada escriure i llegir". Vaig decantar per la segona opció ja que llegir un text de missa no sé fins a quin punt no m'hagués sortit qualque cosa estranya al cos. I aquell dia una servidora vol estar ben maca!!!
Aquest ha estat de fet un dels temes de conversació de la setmana passada. Al bar de tota la vida amb els amics que també són de tota la vida ens hem fet un fart de parlar-ne i de fer-ne esbossos. N'Albert em deia que per l’escrit tires per allò més fàcil:
- Un poema del Neruda i cap amunt, monada.
No, no, jo si he de tirar cap amunt llegiré el poema de l'Estellés, i vaig començar a recitar en plena veu. Ja sabeu una servidora és tímida, però quan s'emociona res li fa por.
Els amics em miraven amb cara d’estranya, i jo em vaig sentir ben cofoia; Això és el que més m’agrada, em respecten, tot i no entendre'm del tot. He de confessar que m’hauria agradat que tots s’haguessin aixecat i haguessim recitat plegats. Però bé serà que això ja es demanar massa! Només esper que el dia de les noces sentir qualque veueta que m’ajudi si em quedo sense aire (serà per l'emoció)... Valgui la indirecta.

ELS AMANTS

La carn vol carn.
Ausiàs March

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Festes passades, coques menjades

2008-03-27T16:52:00.000Z

Sempre m'ha agradat això de dir: Festes passades, coques menjades! Sempre m'agraden les festes, bé no m'agraden, M'ENCANTEN! sobretot des d'ara que anar de vacances és tornar a casa. La setmana santa són unes festes que m'agraden, tot i que mai no ho he viscut amb molta devoció. De petita anava vestida d'encapironat, i m'agrada donar confits i caramels. De més gran també hi anava només per veure la cara d'il·lusió dels nens una vegada que els dones un confit. Només per això ja val la pena, poder veure la il·lusió en la cara de la gent. I de fet no sé com els nens es senten il·lusionats. Jo de petita els tenia molta de por, i ja em podien donar tot el món, que jo fugia corrents.
Setmana santa és aquella setmana que sempre va bé per respirar una mica l'aire fresc. És una època de menjar panades, robiols, de veure els encapironats, anar a cantar panades, i tantes altres coses.
Ara ja toca retornar a la rutina, reflexionar sobre què farem. T'adones que ja tens una edat i que ja és ben hora d'aclarir que seras en ser gran. I encara em fa gràcia dir això de: en ser gran jo vull... I vull creure que mentre no arribi a ser gran, no deixaré de veure en qualque moments la vida amb els ulls plens d'il·lusió i de noves expectatives.

El meu reial món dels llibres

2008-03-11T23:33:00.000Z

Fa un parell (per una mallorquina, no ho puc evitar són més de dos) de dies vaig assegurar (sense tancar els ulls ni baixar la mirada) que la literatura catalana vivia en una època molt potent. Ahir vaig anar a l'Abacus, m'encanta anar-hi. M'ho haurien de prohibir!!! Vaig veure que hi ha un fotimer de novetats en català que no feien mala cara. Després de remenar molt i donar-hi moltes voltes hem vaig decantar per La mort i la pluja de Guillem Frontera. Tenc pendent un petit escrit sobre Austràlia de Roc Casagran i La batalla de Walter Stamm de Melcior Comes.

Demà altra vegada...

2008-03-11T23:18:00.000Z

Demà altra vegada torn a casa, torn a casa per les festes. Em fa molta il·lusió passar aquests dies per allà. Tenc ganes de veure molta gent. Per una vegada en ma vida he organitzat la meva estada amb els dies que he de quedar amb aquella gent que al llarg d'aquests temps he trobat a faltar. Tal vegada la primera persona que vull veure i abraçar és una de les meves millors amigues. L'altre dia em va dir que es casava. Al principi no sabia com ho havia d'agafar...em va sorprendre, i no tant!!! Em dono compte que ja no som tan nina, que torn gran, però allò més important és que no hem fugen les ganes de fer noves coses.
Aquesta foto és de l'aeroport de Palma, en la part d'arribades. Des de petita m'ha agradat anar-hi, perquè sempre ha estat per retrobar-te amb gent estimada! No puc dir el mateix del pis de damunt que és la secció de sortides. Però demà m'espera l'arribada...

La vida és un anar transitant

2008-03-10T12:10:00.000Z

Hi ha dies que un li costa molt aixecar-se del llit. Dónes una volta i una altra en el llit, i tot et resulta tan negre que no et fa ganes fer res. A fora fa fred, tens una feinada acumulada de cal Déu (i això que estas de vacances, penses tu mateixa), veus que de cada vegada aquells ideals pels quals has lluitat es troben més lluny d'allò que fa uns dies pensaves.
Però és tan agradable una vegada que has pegat el bot definitiu, t'has aixecat i penses que ens cal reflexió per aconseguir allò què volem, que ens cal repensar la manera com enfoquem les tècniques per aconseguir els nostres objectius... Cal reflexió, si senyor, i molta...i després ja veurem com retornarà una època amb més bona anyada. Recordaré que després d'una època de reflexió, passa allò que volem, tot és qüestió de mirar la vida amb uns ulls ben oberts i anar més vius que calius.
Per una vegada en ma vida (i esper que no en tengui més ocasions) comprenc com es senten els del PP, amb la gran diferència que jo no pens anar a cridar Zapatero dimissió, ni Zapatero embustero. Només li deman que sigui cert això del diàleg, i que faci que aquesta Espanya rància que tant m'amarga sigui prest un capítol d'història. Sé que és demanar massa, però que la cosa no sigui per demanar...

Aire d'un aniversari

2008-03-05T14:03:00.000Z

aire d'un aniversari

en record de B. Rossellò-Pòrcel

Rellotge, calla, que no em vull espantar!
El rellotge parla, viva, màquina de mort
i la mort m'espera al revolt de casa meva,
amagat rere el cotxe vermell

Tranquil·la, tal vegada, només t'espia
o vol saber com esmerces els dies
després de prendre't el teu amor
o serà que tal vegada,
ell l'hi ha parlat de tu,
i et vol conèixer per saber
si tot plegat,
ha exagerat una mica.

No puc arribar apreciar la fesomia
d'aquell que m'observa, però em somriu,
i amb la mà em fa el senyal
de continuar tirant: tira, tira,
que avui encara no et toca!
Tanco el pany de casa,
mentre el rellotge continua marcant el ritme,
el ritme monòton del meu pols
mentre dic adeu amb la mà al meu nou amic,
i ja saps que quan vulguis...sóc tota teva

Maria Gayà

Blog de Josep Pla

2008-03-04T13:28:00.000Z

No em cansaré de dir i de repetir que la literatura catalana és una literatura potent, tant potent que ara mateix no sé per quins sants... repeteixo allò que tothom hauria de saber. Si, si, hi ha autors molt bons catalans, i no tenim res que envejar a altres literatures. Moltes d'aquestes obres que tenc ben col·locades per ordre a la biblioteca(que voleu uma mica maniàtica si que sóc)fan que quan passo per davant d'elles no puc evitar un somriure recordant les bones estones que he passat. I si en portes, també em trauria el càpell!
El dissabte comença una aventura literària que d'ençà que m'ho varem contar em té motivada. S'ha obert un blog on es podrà llegir dia rere dia "El quadern gris" de Josep Pla. Crec que és una idea molt bona, i ja us puc assegurar que jo seré una de les lectores d'aquest nou blog!
Moltes gràcies a tots aquells que han fet que aquesta aventura sigui possible!
Per cert, he posat un enllaç per si qualcú li fa ganes fer-hi un cop d'ull!

I ara cal anar a votar?

2008-02-29T13:39:00.000Z

El dia que vaig fer 18 anys, ufff, vaig sentir una gran alegria. Que voleu que us digui, jo encara era aquella nina que aquestes petites coses m'omplien de joia. A partir d'aquell dia ja podria entrar a les discoteques sense haver d'enganar al personal, podria dir als pares, up, que jo ja som major d'edat. Vaig fer un brindis per cada cosa que el fet del 18 aniversari motivaria. De fet feia uns dies que tenia una llista on apuntava totes aquestes coses. N'hi ha una d'elles de la qual avui em fa ganes parlar-ne: A partir d'ara podràs votar!!! No us podeu imaginar la primera vegada... (que vaig votar). Era un diumenge amb un sol que cremava el cul a les llebres. El dia abans vaig sortir però tampoc no vaig fer llarg ja que havia d'anar a votar!!! Res, hi vaig anar amb la meva butlleta, i en un moment tota la il·lusió va esdevenir en una cara tristona. De totes les coses que vaig veure la que més em va impactar va ser que una de les candidates esperava a la porta, i em va saludar de la manera més simpàtica possible. Em deia que aquell dia era de goig ( i tant!), que havia de pensar en totes les coses bones que ella podria fer pel meu poble, que si com amiga jo podia confiar en ella... Uep, un moment que jo sàpiga aquell dia anava a votar un polític, no un amic. Els amics no els voto! Vaig votar i vaig tornar a casa. El meu padrinet quan em va veure arribar, em va dir: que, ja estas satisfeta?
No vaig poder evitar contar-li tot el que havia vist i sentit, el padrí em va dir:
Marieta, tots els polítics són iguals! Només es volen omplir les butxaques de diners.
Jo només vaig alçar l'espatlla, i vaig pensar que segurament n'hi ha qualcun que realment no és així.
Aquests dies hi he pensat molt amb aquestes paraules sàvies, sobretot el dilluns que vaig tenir la paciència d'escoltar aquests dos nens que es fan dir polítics. Tenia la sensació que assistia a una discussió de pati de col·legi, en què cada un fregava a la cara de l'altre aquelles coses més dolentes. Si ens volien demostrar que un és més bo que l'altre, jo els diria que ja fa temps que no crec que hi hagi éssers bons ni de dolents, que tots som una mescla de tot. Com que tenc clar que no vull que em representi un nen, però a la vegada també que vull votar; per això, la meva opció serà un partit que no sigui d'aquests grans, un partit polític que s'interessi pels problemes reals de la meva gent, i un partit que vull creure que també li interessa que el dia de demà el món sigui món, i no sigui devastació! Per això, Unitat per les Illes és la meva opció. També en tant que crec en els projectes en grup, i que si volem, es pot canviar el devenir de la història. Ells almanco diuen que ho volen fer, i jo em deman perquè no els donem una oportunitat?

Escoltem els nostres veïns?

2008-02-28T23:34:00.000Z

He de confessar que jo i els reis d'Orient no ens duem gaire bé, des dels principis dels temps. De petita feia cartes llargues on demanava coses que mai no passaven, i de fet, mai no passaran. Quan tenia vuit anys els vaig llevar la careta, i des d'aquell dia he de dir que els he estimat, però no ens acabem de fer del tot. I mira que el nadal és un dels períodes que més em sol agradar, després de l'estiu, esclar! Més d'un es deu demanar per quins sants aquesta servidora avui parla dels reis? Bé, la resposta és ben senzilla: per coses de la vida enguany entre els regalets hi havia un Mp4, que ha fet que durant aquests mesos no hagi escoltat converses alienes. He de confessar que al principi pensava que no l'empraria gaire, ja que a mi quan vaig pel carrer no m'agrada gaire escoltar música bàsicament per un problema personal: m'emociono fàcilment i no seria estrany que qualque dia hem trobeu cantant ben fort les meves cançonetes. Però he après a controlar-me i ara ja no cant, però no m'havia donat que perd moltes converses interessants. Avui, el meu fantàstic Mp4 ha acabat la batèria i he hagut de fer tot un trajecte de bus sense ells. M'ho he passat pipa com solem dir. Hi havia dues padrinetes, molt dolces que feia estona que no es veien i han mantingut una conversa tan motivadora... un nin amb cara de "pillo" contava a la seva acompanyant les seves batalletes de l'escola. No he pogut evitar riure, el seu enfadament amb la Marta era tan gran, que semblava un home gran. Definitivament he de deixar l'Mp4 cada dia a casa, i he de tornar a escoltar la gent. Virginia Woolf una vegada va explica que l'origen de les novel·les de vegades passen en una conversa de tren, en què l'escriptor escolta uns personatges parlar i n'inventa tota una trama per donar sortida a tots els dubtes de tafaneria pura que els apareix. Així que a partir d'ara fora Mp4!

Fa una setmana quan vaig anar al poble ja em vaig adonar que allà no els podia dur posats. Vaig anar a ca una amiga,i es veu que una amiga de mamare em va veure pel carrer, i em va cridar, i jo com que duia la meva músiqueta no vaig sentir res. L'amiga de la meva mare llavors em va renyar i pensava que m'havia tornat una mica estúpida quan en realitat el que passava era que escoltava Anegats!

Jo em donaria a qui em volgués...

2008-02-26T14:05:00.000Z

Ahir vaig anar a l'homenatge de Palau i Fabre de la Generalitat. Hi vaig anar, tot i que mai no m'han agradat els homenatges sobretot quan un acaba de morir. Crec que s'han de fer en vida. Però, que voleu que us digui, no ho vaig poder evitar... Hi vaig anar ja que em feia ganes; tal vegada només per escarrufar-me en sentir la fantàstica veu de la Maria del Mar Bonet: "Jo em donaria a qui em volgués...". He de dir que no vaig poder evitar que les llàgrimes em caiguessin mentre veia davant meu la tristesa, i recordava la manera en què una vegada Palau em va agafar les mans, i em va riure. Ha estat una de les poques persones que no he hagut de menester que em digui cap paraula per saber què em volia dir. Aquell dia em vaig emocionar, totes les preocupacions em varen fugir, i només tenia ganes d'escoltar allò que el Mestre, recitador, poeta i picassià ens contava. Ara que tenia més temps pensava un dia tornar a Caldes, aquest poble mariner, i veure si amb una mica de sort em tornava a agafar les mans i sentia la pau.
He de reconèixer que em va agradar veure la classe política a l'acte. Ja sé que feien el paper...Em va decebre quan Montilla repetia constantment Palau i Febrer. Tenia ganes de cridar ben fort: FABRE! Però em vaig contenir pensant en la cara de pau, de bona persona que tenia Palau i Fabre. Si, si, recorda , invoca Santa Paciència!Vaig caure en les meves deleïtats lingüístiques. Ja m'imaginava que Montilla no faria la e neutre de Fabre, però d'aquí a pronunciar un febrer, amb la e neutre, ehhh?

Per la tarda, recordava la darrera vegada que el vaig veure recitar. Va recitar amb aquella veu que no li podia sortir, però la poesia li donava empenta per continuar. Ara ja no queden recitadors com ells.

Qui ens recitarà ara?

2008-02-25T07:55:00.001Z

Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d'eternitat.

De vegades a un li fa ganes marxar durant un temps, desconnectar del món i no voler saber res de res! De vegades a un li fa ganes marxar i deixar la ment en blanc. Ara quan he tornat, he obert l'ordinador i la notícia m'ha deixat escarrufada, sense paraules i amb moltes ganes de parlar; ha mort Josep Palau i Fabre. No m'ho puc creure; ens ha deixat un dels grans, un gran poeta i una gran persona. Palau era un Poeta, un poeta recitador dels quals ja no en queden. No sé que escriure sobre ell; que dir de Palau que ja no s'hagi dit! Avui ha estat un dia trist, un dia plujós quan en Palau ja ens havia deixat. Però recordau que el dissabte va fer un gran dia, un dia d'estiu i Palau i Fabre ens va deixar sols.

Només us recoman que llegiu la notícia a Vilaweb en què ofereixen un so MP3 amb un dels recitals totalment fabrià, i recitar amb ell:

En la meva mort de Rossello-Pòrcel

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

La sabata de Josep Palau i Fabre

He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943

Quantes preguntes! I els he de dar resposta.
Tantes preguntes que hi ha en mi, erectes,
i que no sé a qui fer-les, i faig veure
que responc a les seves.
¿Són les meves preguntes tan puerils
a una altra oïda, com les seves m'ho semblen?
Sóc, potser, jo, encara més pueril?
¿Per què, si les meves preguntes són oïdes,
ningú no les respon?
Ells s'aquieten, a voltes, amb les meves respostes...
¿Però, per què a mi cap veu
mai no ve a consolar-me?
Per què jo sol, a mi sol, em responc?
Són massa prretensioses les preguntes?
¿Tinc l'oïda poc fina, per a sentir la veu
de les respostes?
¿Per què abans que les nostres preguntes hagin estat
resoltes,
vénen els nostres fills a importunar-nos amb les seves?
Són ells, potser, la resposta anhelada?
És la pregunta la sola resposta a la pregunta?
¿És la pregunta viva de l’infant
la resposta a les nostres preguntes d'home gran?
O potser són les nostres, preguntes ja mortes?
“Per què no juguen les persones grans?”
¿És el nostre jugar el que explica el seu
o bé el seu joc ens explica a nosaltres?
Qui és, aquí, l'explicació de qui?
No sóc, tot jo, una pregunta viva?
Serà, la mort, una resposta morta?
¿Per què la vida ens fa morir a preguntes,
i per què viu la mort en les respostes?

(De La Caverna, 1952)

Judith Butler, una altra concepció del món és possible

2008-02-20T00:53:00.000Z

Judith Butler ahir 18 va pronunciar una conferència en el CCCB. I què podríem dir de Butler? És una de les teòriques més rellevants dins el camp de la literatura comparada, sobretot en el camp de la “teoria queer”. Si hem de destacar una de les aportacions per la qual el dia de demà serà recordada segurament haurem de parlar de la distinció entre gènere, sexe i sexualitat.
Però de la conferència d’ahir, jo avui en vull destacar dues idees (que Déu n’hi do).
Primer de tot Butler va plantejar el “dubte” sobre si el terrorisme suïcida es pot pensar en un discurs i a la vegada, si la resposta és si, com es pot fer. No podem negar que el terrorisme avui en dia és un fenomen social; per això estarem d’acord que és digne d’analitzar. Butler ens va fer qüestionar com és que la sensació “general” (ella va qüestionar aquest nosaltres) davant la violència terrorista és d’horror i repulsió moral; En canvi ens afrontem de diferent manera davant la violència d’estat. És evident que ens posicionem davant els fets que ens envolten, condicionats per la manera com interpretem el món. Butler parlà de la por, de la violència com a eina d’autoconservació. Davant els fets hem de ser capaços d’analitzar-ho mirant les condicions de les nostres emocions.
La segona idea que m’agradaria destacar és el fet que el jo es defineix per la vida de la gent que ens envolta. Sense tu, jo no sóc res. Els nostres límits es superposen en els límits de les altres vides. Per això podem definir el jo com un conjunt de relacions. Trobar el nostre jo per tant ha de ser possible si pensem en la frontera. Tot i que mai no podrem conèixer aquesta frontera, podem mirar d’albirar-la; ara bé serà un error pensar que si el jo perd els límits implica trobar el jo, ja que en realitat implicaria perdre el jo.
Aquestes idees són prou enrevessades; per això caldrà insistir-hi. Ara acabaré aquesta nota amb una cita de Butler que crec que ens podrà donar pasteta per tornar-hi un altre dia.

“If we are interested in arresting cycles of violence to produce less violence outcomes, it is no doubt important to ask what, politically, might be made of grief besides a cry for war.”

I si avui us parlo de les meves pors

2008-02-17T17:21:00.000Z

Ja em teniu a mi disposada a parlar de qualsevol tema. Us parlaré dels somnis, de les coses que ens faria ganes ser i de la millor manera en què un creu que pot aconseguir-ho. També de les coses que no t’agraden de tu mateix. Però bé, són tan teves que mira, ho has d’acceptar: Sóc d’aquesta manera! Penso que per mi tal vegada serà un defecte, però un altre entendrà que és una de les meves principals qualitats. Però avui vull saber si de veres us atreviu a parlar de les pors? Jo no, ho reconec. Només les coneixen aquells que em tenen a la vora sempre, aquells que com deia l'altre dia amb una aclucada d'ull ja ens entenem. I si avui us parlo de les pors és en tant que el somni es torna a repetir. Intentaré parlar-ne, i veure si així aconsegueixo dir, si, el meu trauma és, però, ja ho sabem... No, no, em costa, callo. De vegades val mes callar abans que parlar massa. I canvio de tema, sense fer-ho realment. Ara us parlaré d'una de les persones que més estim: el meu cosí. És el meu cosí preferit i el que més estim (ma mare diu que aquestes coses no s'ha de dir mai, és a dir que no hi ha cap cosí especial, que tots els estimes de la mateixa manera); però no ho puc evitar. Mai no li he dit que l'aprecio tant. Mai no he pensat que ho hagi de sabre. És el meu cosí amb el qual compartim més coses. El cosí rebel que he hagut de defensar, tot i saber que de vegades no tenia tota la raó. El cosí que de festa he hagut de dir: ja basta per avui! Però, era el meu cosinet... ho enteneu, no? Ara el meu cosi s'ha casat, viu fora i gairebé no ens veiem. De tant en tant qualque notícia; i a mi em sap greu. M'agradaria tenir més contacte, saber com es troba, que fa de la seva vida. Voldria que em contès els seus problemes, els seus somnis. Però no, la distància ens ha afectat. Us podria parlar de mil coses bones seves. El meu cosí gran, el cosí en el qual més d'una vegada m'he emmirallat. Si, tu has estat el meu gran referent, i mai no ho has sabut. M'agradaria asseure-m devora teu, i contar-te cosetes. L'altre dia ens varem veure. Em miravès amb aquella cara de bon al·lot trapella... Em vares demanar si feia qualque cosa que poguessis veure...jo et vaig dir que no. Un blog, jo? Pots pensar, tu! Idò si, tenc un blog i avui em feia ganes parlar de tu, estimat cosí!

Només una aclucada d'ull

2008-02-15T01:40:00.000Z

Estim les paraules. Si, les estim! I ho dic convençuda. Les paraules em donen vida. M’agrada escoltar-ne de noves i sentir com ressonen i com exploten dins meu. Si de cas remeneu dins la meva bossa hi podeu trobar de tot, i entre aquestes coses, una llibreta on hi ha una llista de paraules. Quan no tenc ganes de fer res, obr el diccionari, i ja em teniu per amunt i per avall a la recerca de les paraules. Per això si em demanen quin és el teu programa preferit, ben clar et diré: Caçadors de paraules!!! M’agraden les paraules, però sobretot aquelles que van més enllà de l'intercanvi d'informació bàsica; és a dir aquelles en què també hi ha un intent de demostrar els nostres sentiments. Només ho canviaria per una aclucada d’ull, tal com diu T. Una aclucada d’ull quan saben que estas cansada, quan saben que les coses no et van tan bé com pensaves. Aquella clucada d’ull que et relaxa, que et tranquil·litza, que et fa sentir a casa. Aquests petits gestos on les paraules de vegades sobren. El gest que implica que entre tu i l’altre hi ha tanta complicitat, que sou gairebé per moments mentalment la mateixa persona. Avui estaria molt bè escoltar aquesta cançó d’en Penya! I vull que cadascú pensi en aquelles persones que té al seu voltant. Segur que us farà ganes dir a qualcú proper que els estimau.

Des de l'aire

2008-02-10T21:39:00.000Z

No m'agrada gaire fer fotos...sempre ho he dit i ho repeteixo. De fet em sol posar bastant nerviosa aquella gent que arriba a un lloc i ja el tenim càmera en mà preparat per captar una prova per poder dir que realment hem estat allà. No sé...és una de les meves manies. Em poso nerviosa però m'ho agafo amb rialles, ja que penso que per un moments sóc una actriu (o una cantant, millor) que trepitja l'estora dels Òscars. Bé, bé, allò que de veres avui us volia contar és la raó per la qual he col·locat aquesta preciosa fotografia al principi de post. És una fotografia que feia segles (ara en Toniet em diria que bé que ets conserves) desitjava fer. Com es pot veure és una foto feta des d'un avió. És la imatge que es veu una vegada que un aterra a Mallorca. És una imatge que a mi m'agrada sobretot perquè per un moments m'adono que encara hi ha espais sense urbanitzar. (Bé, tampoc no ho direm molt alt no fos cosa que després qualcú em deixi sense el plaer de poder veure aquesta imatge)Em feia il·lusió compartir-ho amb vosaltres...

I si cada dia topem amb un poema?

2008-02-09T16:13:00.000Z

He de dir que ja des de petita he tengut els escriptors, i especialment els poetes, en un altar. Sé que avui en dia això no és el que s'estila, però sempre hi ha d'haver qualque excepció.Per mi, un poeta seria com un futbolista per molta gent. Quan veig un escriptor (i sobretot si m'agrada o he llegit qualque cosa seva) em quedo bocabadada... Precisament aquesta idealització és un fet que ha marcat la meva vida; és un dels motius pels quals vaig decidir dedicar-me a la literatura i no a les matemàtiques (tot i que deien que tenia molt bon cap per les mates). A l'escola mai no m'han bravejat pel meu coneixement de la llengua. Quan vaig decidir fer filologia, molta gent em va demanar si realment n'estava segura. De cada vegada començ a demanar-me si tota aquella gent que va dubtar en mi realment tenien tota la raó.
No, no, podeu romandre tranquil·ls que per ara no pateixo cap crisi existencial. Crec que vaig encertar, i de ple. Però ahir em vàren passar dues coses que m'ho varen fer repensar. Primer de tot en una de les assignatures del postgrau en què fem factures, declaracions de la renda vaig passar molt de gust, mentre tots els meus companys feien una cara d'oi. Quan tornava a casa m'ho estava rumiant; la meva companya de pis em va dir que la gent curiosa tot li pot interessar. Però bé la seva teoria no em va acabar de convèncer. Mentre feia el sopar vaig llegir unes fotocòpies d'un treball a la facultat. En realitat allò que llegia no era meu. m'havia equivocat, i vaig imprimir una cosa que no era meva. Com que sempre em fa rabia quan això em passa, vaig dir-me, no, aquestes fotocòpies vénen amb mi. A casa, me'ls vaig llegir, i vaig passar molt de gust. Era una mena d'antologia de poemes... ai, quina alegria...El meu cap pensava això és com haver trobat uns poemes, sense jo cercar-ho conscientment. I jo ara em demano no seria maco trobar poemes pel carrer, i poder llegir-los, i sentir-los, i estimar, i viure amb ells.Ai, no em faceu molt de cas, que les angines em donen febre, i ara estic delirant una mica. I si en realitat ara estic somiant?
Us deixo amb un poema de la famosa antologia trobada. He de dir que és un poema que molt de vosaltres segurament coneixereu; però tornar-ho a llegir en aquestes circumstancies em va dibuixar un somriure molt gran a la meva carona.

Ícar

Ara recordes aquell amor que fou
com els ocells quan volen contra el vent.
Que estret el cel. I perds la simetria
de les ales. Caure és l'únic camí
de l'aire.
Fer memòria
és ser el guaita d'un vaixell enfonsat
que crida sota el mar
"terra a la vista".

Boig per tu

2008-02-06T18:19:00.000Z

Ja tornem a ser per aquí. Diria que tornem a la rutina, però realment no diria tota la veritat. Ara comença una nova època de la meva vida! La rutina l'he de començar, la he de marcar cada dia! Estic contenta, descansada.M'agrada aquesta idea de tenir gairebé tot el dia per fer les coses que més m'agraden, però també he de reconèixer que crec que aviat no ho podré aguantar. Sóc una persona, que hi farem, que hem va la marxa, fer moltes coses a la vegada. Ara mir l'agenda, i no tenc gairebé res a fer. Tindré també el síndrome de la por del paper en blanc? Vull pensar que si que tenc el paper en blanc, i cal que començi a escriure. Ara que he girat fulla, començaré de nou, a poc a poc i amb bona lletra. Ara bé, duc en mi totes les fulles que ja he girat. Com deia, he passat uns dies amb la meva gent, els meus amics. He sortit de festa, i he tornat a cantar Boig per tu, Miquel, pensant en tu. Ara, ens hem afeccionat als xupetets d'absenta, i he passat gust de recordar el teu nom. Boig per tu, Sau vàren ser un grup que em varen marcar molt. No puc recordar cap concert seu. Quan els vaig conèixer, tot ja s'havia acabat, tot ja era això, un reflex en la copa. Ara fa una estona cercava qualque video de concerts al Youtube.I n'he trobat... Realment, és que es pot trobar de tot...
Vull començar a escriure la nova pàgina, i m'agradaria que tu m'acompanyis en aquest camí, vull que siguis el far. Si pot ser el far d'es Port, en el qual ens agrada tant anar a passejar...

Tornem cap a Mallorca...

2008-01-30T08:56:00.000Z

Ahir la meva mare em demanava si sabia més o manco quantes vegades havia fet aquest trajecte entre Barcelona-Mallorca. Em vaig quedar ben aturada... Són les preguntes que només pot empescar mumareta. De fet si ho volgués saber no em costaria gaire...però tampoc no ho aniré a cercar. He de dir que ho he fet moltes vegades, i tampoc no tantes com les que m'hauria agradat. M'encanta la sensació de volar, i saber que d'aquí no res tornaré a ser a ca nostra i tornaré a sentir l'olor de la meva casa. SI, si, si... No vos passa que quan arribeu a una casa sempre fa una olor determinada. Jo tenc totes les cases catalogades amb una olor de...
Clar, em passava que mai no havia sentit l'olor de casa meva, ja que era casa meva, i era tan meva, que no la sentia. La meva experiència de viure a fora m'ha donat l'oportunitat d'arribar a casa, i poder dir:
-mmm, oloreta de casa!

M'encanta sentir l'oloreta, arribar a la meva habitació, i veure que tot continua igual. Veure com mu mare ha canviat els llençols i que fan l'olor del suavitzant que sempre empra. Cridar el nom de na Lluna, i veure com mou la cua, i em vol donar una besada, i jo li deixo!

Sortir al carrer, i veure cares conegudes, que em demanen per tot. De vegades, aquesta sensació pot cansar, però quan fa molt de temps que ningú es preocupa per com et va l'escola, et fa gràcia que la gent t'ho demani. I també, i mira que a mi no m'agraden gens els elogis, et diguin: Ai, tamareta pot estar ben orgullosa de vosaltres! No m'agrada que m'ho diguin, em poso vermella, però en el fons em fa gràcia, i sobretot veure la cara dels meus.
Aquesta experiència de viure fora m'ha ensenyat a apreciar més els meus, a donar-me compte de la sort que he tengut en aquesta vida, per tenir uns familiars, amics com tenc...i sobretot també poder engrandir el cercle d'amistats i fer que de cada dia sigui més gran, i amb això noves maneres de veure les coses. Sempre he dit que totes les persones que han passat per la meva vida, hauran deixat més o menys petjada, però sobretot tots, i cadascun d'ells, m'ha ensenyat alguna cosa o m'ha fet adonar-me d'alguna cosa, que jo tota soleta mai no hauria pensat. Ja sabeu que en el fons entre els familiars, amics hi ha una manera de veure les coses molt iguals.

No em cansaria de dir les coses bones que té viure per un temps fora de casa, i crec que ben pesat, val ben bé les llàgrimes que de vegades arribes a vessar.

Ara acabaré de fer les maletes... que el temps se'm tira a damunt. I jo ja no vull dependre més del temps... Avui tornaré a volar, i amb el vol m'emportaré els meus somnis, i els meus nous projectes!

I si ens convertim eternament en mistros de vida

2008-01-29T14:45:00.000Z

Record quan era més petita, un dia que la veïna em va renyar, segurament n'havia feta alguna. Record que em va parlar dels records, i em va dir que hi ha persones que amb un sol record tenen motius per viure tota la vida. Aquesta frase em va deixondir, i em va quedar efectivament ben viva. Si ara tanco els ulls, penso en moltes coses, i entre totes aquestes coses el dia que et vaig coneixer. Bé, en realitat, ens coneixiem de tota la vida. Jo era, això, la cosina petita del teu amic, la cosineta que de vegades havíem de cuidar i ja ens fotia bé la festa! Davant d'ella s'havia d'anar alerta amb el que es deia. Jo en aquella època et mirava com si fossis un Déu, un gran Déu. Tot el que deies m'encantava. Record que una vegada em vares dir que els meus ulls t'encantaven car eren molt misteriosos. Record setmames i setmanes davant el mirall i observant els meus ulls. Home, tan misteriosos no em semblaven!Una vegada em vàres dir que si contava allò ho passaria més puta que el betum. Record que jo et deia i com ho passa el betum? Tu vares riure i em vares donar una besada, mentre em deies que m'estimaves molt.
Varen passar els anys, i tu i jo vàrem passar de ser nens a adolescents, i de la nit al dia, em vàres dir que ja no em veies com una nina mimada, sino com la dona de la teva vida. Jo segurament vaig obrir els ulls com mai,i no sabia què fer amb el meu cosset. No sabia si pegar-me un cop, o tirar-me un got d'aigua freda. Allò no podia ser, no, no, jo era la cosineta pesada que sempre demanava coses. Aiii, ens vàrem estimar molt. I el darrer record que tenc són les teves mans plenes de sang en aquella carretera que ara no hi vull passar, aquella carretera que quan hi haig de passar em tanco els ulls, i veig els teus cabells llargs volant amb el ritme sonor de la teva GPS. Que hauria estat de nosaltres dos si aquell dia...?Tots els records que tenc d'aquells anys els duc ben gravat, però de vegades penso que faria de mi sense els teus records.
Mai no us heu demanat que fariu si un dia us quedessiu sense cap record? Jo sense records ja no seria jo, sense records ja no sabria de quin color és el sol. Segurament és per això, per la por de perdre els records, que escric. Si qualque dia em quedo sense memòria, vull tenir qualcú que em digui obri la llibreta i així et coneixeràs!
Per acabar un poema de Manuel Forcano, gran mestre de la poesia i de la retenció dels instants de la memòria.

Cafe Laie

L’hivern són les paraules que em dius
Sense cap fulla. I el fred de no saber
Què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,
El silenci. Un sol tebi il•lumina el fons
De les tasses ja begudes.

I vindrà l’adéu
Com el foc que dorm al cap d’un misto.

Melcior Comes, animal literari

2008-01-22T14:12:00.000Z

Quan vaig veure en els diaris que el guanyador del Pla d'enguany era en Melcior Comes, em vaig sentir ben cofoia. Després he sentit a dir que hi ha gent que l'ha criticat, i ha volgut dir que Melcior Comes no sap escriure, que si ha guanyat el Pla és perquè hi té amiguets! Deu meu, el que haurem de sentir. No vaig poder evitar riure, i vaig pensar amb jo mateixa: quin país que ens estem convertint tots plegats. Jo diria que si Melcior Comes és alguna cosa és sobretot ESCRIPTOR, dels escriptors que s'haurien d'escriure en majúscula. He llegit les seves tres novel·les anterior, i qualsevol d'elles són uns dels llibres que sempre recomano a tot aquell que em demana una coseta per llegir bona literatura.
Melcior Comes és juntament amb Pere Antoni Pons, Roc Casagran, i d'altres que em deixo, el futur de la literatura catalana. És allò que em fa dir i repetir que ara mateix la cultura catalana, sobretot la literatura, passa per un molt bon moment.
De vegades, val més callar i riure i esperar que arribi la nova novel·la. Ah, i també la d'en Roc Casagran, que al febrer en teoria ja la trobarem a les llibreries.

Només per tu podria alçar la copa avui

2008-01-13T09:27:00.001Z

He estat durant tota aquests dies pensant com havia de fer aquest escrit que tant necessito escriure, i tant m’agradaria no haver de fer. Estic asseguda damunt el llit en aquesta habitació de Barcelona, on un dia em vares dir que no podies entendre com em podia agradar estar a Barcelona, “vatualmón amb lo bé que s’està en el Port”, em deies amb aquella gran rialla d’home encara jove. He volgut creure que no era vera, que quan obriria el correu, trobaria el teu mail, que miraria el teu blog i hauries escrit qualsevol de les mil batalles de cada dia. Ara mir el mòbil, i la mà en tempta, voldria pitjar aquell boto i poder parlar amb tu, poder contar-te que aviat tendré temps per escriure la novel·la, aquesta punyetera novel·la. Intent escriure, i no sóc capaç, massa idees, massa coses per dir, massa records guardats en la memòria. Fullejo la meva nova llibreta que el Pare Noel em va portar, i repasso els escrits que tenen tant de gust de tu. Quan en Miquel va comprar aquesta llibreta pots estar ben segur que mai no pensava que les primeres planes parlarien de tu, i dels teus ulls. Tu sempre deies que t’agradava molt allò que escrivia, i esperaves amb candeletes els meus contes, i sobretot aquesta punyetera novel·la, i sé que si pots miraràs el blog i cercaràs aquest escrit. Aquest blog té tot el teu nom, I a les caloroses nits d’estiu quan vaig descobrir que ereu més important d’allò que jo mai no hauria pensat. Ara somric i record quan et queixaves per que no pensava en contestar els missatges, els mails. Després de totes les recriminacions, jo et mirava amb cara de bona nina, i em deies, de totes maneres, Marieta, t’estimam ben igual! Tu, ja saps, ja em coneixes, massa coses, massa idees, que no dono a basto! I obr el darrer correu que em vares enviar, del diumenge concretament. Aquell dia el vaig llegir per damunt. Bé, ja li contestaré demà vaig pensar. I ara em pego tocs pel cap per no haver contestat, per haver passat, per haver-ho deixat per demà. Llegeixo aquest mail, I només sé riure amb la llàgrima als ulls I el desig que fos altra vegada diumenge, i el contestaria, i t’hauria contat moltes noves. Desitjo amb totes les forces despertar-me i que ara estigui somiant que escric sobre tu amb la conciencia que sé que no em telefonaras, i em diras, no ho sabia jo, que m’estimaves tant.
De totes maneres, a tu, Toni si que no et puc enganar. Avui no sé si odiar el món, la vida, no sé que odiar però alguna cosa he de fer, no és just. I tenc ganes de plorar fins que em quedi deshidratada. Però no ho faig ni ho faré. Vares ser tu el qui em va dir que el padrí no em voldria veure trista, que el padrí m’estimava per la alegria que repartia, i no sé si dono alegria, o no, però et vull fer cas, i vull fer veure com si res haguès passat, i les llàgrimes si cauen han de ser de felicitat hem digueres mentres jo sé que també volies plorar. Massa anys bergantell aguantant les nostres anades i vengudes.
Ara tenc ganes que sigui l’estiu, i en les nostres estimades verbenes quan a la matinada només quedarem els 4 gats de sempre, ens acostarem a la barra i brindarem per aquell sol, per aquell aire que ens fa ser humans, i riurem per què tot i el pas del temps hem conservat la idea què vol dir estimar. Miraré la mar, la mar gran i el teu record, els teus ulls seran el conhort d’uns amics que sempre et durem en la memoria.
Per ara em conformaré escoltant aquesta cançò dels Gossos. M'agrada molt, segurament t'agradaria. Recordarem les llargues nits cantant quan la gola et cremi com un got d'aiguardent...
Mai no hem pensava haver de dir: Per sempre!

mil colors - josep thio

2008-01-13T08:31:00.001Z

´
És una cançò que m'agrada, que m'anima quan el dia se'm fa llarg, quan al somriure li costa sortir. Josep Thió era un dels component de Sopa de Cabra. Quan vàren anunciar que es separaven jo vaig tenir un gran disgust. Record el seu darrer concert per acomiadar-se de Mallorca, amb les llàgrimes als ulls. Tenc la imatge d'aquella nit màgica ben guardada en aquest calaix dels records. Sopa de Cabra es va separar, però no varen desapareixer. Vàren esdevenir en diferents grans músics amb gran música. Ara és un gran plaer poder escoltar Josep Thió, Gerard Quintana. Moltes gràcies per ser com sou!

Tan sols la remor de la mar

2008-01-12T12:36:00.000Z

Un silenci és el millor mot que un de vegades vol escoltar.

M'ajudes a dur a terme els meus projectes?

2008-01-08T11:50:00.000Z

Any nou,vida nova, solen dir!Enguany tal vegada ha estat la primera vegada que no m'he promes cap objectiu diferent dels que podria tenir dos dies abans. El darrer dia vaig tenir una experiència que m'ha fet rumiar bastant sobre la vida i m'ha costat molt ordenar el pensament. Hi ha una cançó dels Anegats que parla del passeig per la platja com una via molt idònia de reflexió. Aquests dies he necessitat el contacte amb la sorra, i també he necessitat l'abraçada dels amics. El meu padrí sempre deia que després d'una època de tristesa en vé una de millor. I tenieu tanta raó! Deixem enrere aquest 2007, que ja en tenc ganes. El 2008

Ja torn ser per aquí

2007-12-11T14:35:00.000Z

Si, una cosa m'ha caracteritzat sempre és la inestabilitat. Puc prometre el món, agafo les coses amb molta il·lusió, però llavors sempre sorgeixen coses, i mai no trobes temps per allò que realment m'interessa. Últimament, tenia això una mica abandonat. Però, a partir d'ara m'hi dedicaré una mica més... Ho prometo :)

Soc català. Jo soc de Mallorca, Català insular!

2007-09-12T00:37:00.001+01:00

Avui, en la matinada de la la diada de Catalunya, quan tornava a casa, i veia en molts dels balcons com lluïa l'estelada m'ha vengut al cap aquesta cançó tan apropiada per al dia d'avui.

Quines cosesssss

2007-09-12T00:31:00.001+01:00

Estic flipant!!! Mira, quines coses. Esta molt bé. No tots els poetes tenen un rap... o això, cre!
Bauça, per molts d'anys

Qui s'anega amb mi, avui?

2007-09-12T00:24:00.001+01:00

Que ens anaguem avui? Des d'aquest bloc en què hi vaig posant tot aquelles coses que em donen motius per llevar-me cada dia, i també que em fan riure, tot i sovint no tenir-ne ganes, tenen un lloc destacat: Els Anegats. Gran grup de música, i jo, que de música no me n'entenc gaire, sobretot diria gran grup de lletres bones. Ser d'una illa té moltes coses bones, però també en té de dolentes i una d'elles és que et costa més donar-te a conéixer a fora. I això és el que passa amb els Anegats. Per quan un concert per Barcelona???
Aquesta cançó és una de les que a mi m'agraden més. També n'hi ha una, pescador de canya que m'agrada molt. Pescador de canya, perd més de lo que guanya. També... Bé, ho deixarem per un altre dia, que tampoc no us vull atabalar amb tantes cançons. Recoman a tothom a escoltar anegats, amb les orelles ben obertes, i segur que us sentireu immersos en un orgia de sons i de sensacions. Alà, al·lots, ales i arrels.

Padrinettt

2007-09-12T00:07:00.001+01:00

Padrinettt, m’agradava tant arribar a casa, trobar-te assegut sempre al mateix cantó del sofà, la part dreta just devora l'escala, i pegar un crit, i amb aquella cara riallera i a la vegada dormilenga dir-me:
Ai, Marieta, m’has regirat!
Durant aquests dies que era a casa, i arribava i no us trobava sentia un buit a la panxa, i mirava al corral, per si de cas, tot fos un mal somni. Els matins, quan encara anava mig adormida, volia creure que en baixar l'escala us trobaria allà, i d’un bot em col·locaria al vostre costat, i us podria fer pessigolles. I ara, a qui, puc fer pessigolles?
Heu estat un bon referent, heu estat un bon padrí i sobretot un gran amic. No em regalàveu caramels, ans més bé, sempre esperàveu que d’amagat de ma mare us donàs caramelets o un poc de coca bona. Ens pareixíem tant! I amb aquella cara d’al·lot trapella, d’un al·lot gran em fèieu la persona més feliç. Em vàreu prometre que faríeu els 120 anys, per així poder sortir al llibre dels records, i jo al vostre costat. De qualque manera hi he de sortir, deia jo. Us he estimat tant. I ara faria qualsevol cosa per poder tornar a sentir la vostra veu, per tornar a sentir la història del dia que us vàreu trencar el braç, o com us vàreu fer el penedís del dit, però sobretot com vàreu conèixer la padrina. I no puc evitar, en el fons, riure perquè ara vull creure que efectivament hi ha cel, i vós i la padrineta estau junts, i em mirau, i de tant en tant, m'enviau besades amb la mà, com quan encara éreu amb nosaltres. Intentaré no ser egoista, i pensar que ara vosaltres si que ho teniu tot. I si avui em demanau com us estim, ja em podeu veure, amb els braços ben oberts, sempre per fer-vos una gran abraçada. Gràcies per tot i per sempre!

Recomenació I

2007-09-11T17:57:00.001+01:00

Trenca per la primera cantonada
i descobreix món
Potser dos camins més enllà de casa
la vida és millor
Roc Casagran El carrer de les fàbriques
Aquest poema petit, però clar és una d'aquelles premisses que m'acompanyen cada vegada quan sent el clac de la porta de casa quan es tanca. Sortir de casa pot voler dir, per desgràcia anar a fer les feines que tenim, però també ens ho hauríem de mirar amb el sentit de sortir, i fer que cada dia sigui una altra experiència. És clar que caldrà treballar, haurem de seguir rutines, pautes, però podem intentar que cada dia sigui una mica diferent. Es tracta simplement de cercar les coses bones de la vida, que ben cert n'hi ha a voler. Trescant, caminant és la millor manera de saber que si cerques, trobes, però si quedes parat, o sense trescar la vida no serà més maca.

FAN GOLA, EH???

2007-07-12T23:03:00.001+01:00

Quines prunes més bones!!! M'agraden molt... Com els deis vosaltres. A Mallorca tenen un parell de noms: de frare llarg, de colló de boc...Quins noms més curiosos. Sempre m'han cridat l'atenció!

Dia gris i tris, estic sol i tinc fred

2007-07-12T22:47:00.002+01:00

Culejant a la xarxa he descobert que hi ha una emissora que és diu som i serem, m'imagin que deu ser la nostra estimada antiga som radio. Per aquells que no en coneguin la història era un dels millors dials que teníem fa un temps a Mallorca, sobretot per aquells que de tant en tant volíem constatar que en la nostra llengua també s'hi pot cantar!!! Però amb l'excusa que era il·legar l'antic govern la va tancar i va intentar silenciar. Per tant, ara estic molt contenta de veure que no en varen aconseguir l'objectiu!!!Just en el moment que l'he connectada he topat una cançó molt maca de Lax'n'busto que ha motivat el títol d'aquesta entrada.
Necessitam tenir gent que ens estimi, que ens somrigui de tant en tant per fer que els dies apareguin solellats. Per això, us aconsell que intenteu, encara que sigui de tant en tant, cloure els ulls i valorar tot allò que us envolta. Cal valorar-ho i també demostrar-ho, ja que qualsevol dia ens poden deixar sols, i sense cap possibilitat de poder dir tot el que pensam.
Si voleu escoltar som ràdio: www.somiseremradio.com
Salut!

2007-07-06T21:49:00.001+01:00

Gairebé són les 11 de la nit, i ara em plau llegir una mica de Bauçà. No coneixeu Bauçà, el poeta???Durant aquesta descoberta el seu nom ressonarà, el seu nom serà de tant la música sonora ja que crec que és un pensador que cal tenir in mente cada vegada que mirem per la finestra:

Per entendre el que vull dir
amb el Canvi cal comprendre
l'heretgia com a fet
precedent i que fou centre
de la vida comunal.
L'heretgia pressuposa
dues coses: la ment és
intocable i col·lectiva.
Un heretge és monstruós:
hom té dret a exterminar-lo

Nosaltres i el turisme

2007-07-06T21:18:00.002+01:00

"Potser un dia seran tants, aquests estrangers, que nosaltres els mallorquins quedarem convertits en pocs i perduts, com diuen que passa als nàufrags en alta mar, talment bestioles que en lloc d'alguna mena de consol reben glopades d'aigua salada"(Olympia a mitjanit. Baltasar Pòrcel.

Aquesta descripció tan ben captada del narrador, Baltasar Pòrcel m'agrada molt. No teniu la mateixa sensació gairebé sempre, per no dir sempre, quan passejau per Barcelona, per Palma... Sembla que els catalans ens amagam sota les pedres i els turistes, de cada vegada més, brotin com si fossin esclatasangs...
No tenc res en contra del turisme. Sempre he dit que per nosaltres és molt necessari. I jo que som una catalana de Mallorca encara que visqui aquí, sé que sense els turistes tot seria molt diferent.
Ara bé també crec que cal repensar quin model de turisme volem...

2007-07-06T19:01:00.002+01:00

"El pesimista és un optimista ben informat", aquesta és una de les cites, que al llarg d'aquesta experiència que comença avui m'agradaria transmetre. Dixit són paraules caçades al vent, mots que ressonen i que des de fa molts d'anys anot a llibretes de múltiples colors, formes... Mai no sabia quina utilitat fer-ne, idó, mira, a partir d'ara, compartiré amb tot el qui vulgui aquestes paraules, caçades al vent.

2007-07-06T18:55:00.001+01:00

Ilezakuduc és una illa, una illa sense espai, una illa llençada del no-res però des d'on una servidora aspira a ser ella mateixa, aspira a ser allò que de petita albiraba i a la vegada, allò que em motiva aixecar-me cada dia del llit, que m'impulsa a fer coses sense saber-ne els motius exactes però que em fan somriure i em fan ser, en definitva, feliç!!! Ilezakuduc és l'illa que vull construir, l'illa dels somnis, l'illa de tots els qualificatius que un vulgui...